Usos actuals

La investigació arqueològica encara no ha arribat de ple a les construccions en pedra seca del món rural, per tant, es fa difícil establir data i lloc de naixement d'aquestes tècniques. Fins i tot regions geogràficament allunyades de nosaltres com ara Zimbabwe o l'Índia disposen de vestigis de construccions en sec al més pur estil mediterrani. Els autors més coneguts, com Josep Soler i Bonet i August Bernat i Constantí, creuen que el Pròxim Orient n'és la zona de probable provinença. Recordem que l'any 711 es va produir la invasió musulmana de la Península Ibèrica. Els seus protagonistes, els Omeies, provenien de Síria, una regió on actualment hi perviuen importants restes d'arquitectura seca que posteriorment es va escampar per tota la Mediterrània.

Així, el País Valencià hi destaquen les barraques del Maestrat i els catxerutets de les zones d'interior. A la península del Sinaí hi existien barraques similars a les de vinya sota el nom israelià dels nauamis. Les nurages de Serdenya o d'Alberobelo, a Italià, podien ser elements de defensa com les torres de guaita que tant abunden al Baix Penedès. De fet, més enllà de les comarques meridionals de Catalunya com les Garrigues, la Terra Alta, el Camp de Tarragona o la nostra, també es poden trobar algunes obres de pedra seca al Bages, les Garrigues, o l'Alt i el Baix Empordà. A les Illes Balears es poden veure interessants construccions -les navetes- tot i que majoritàriament van ser bastides com a monument funerari, més enllà de l'ús rural. A Menorca hi queden encara les runes de la casa de pagès de la Mola de Maó, un edifici magnífic en altres temps.

Els bories i capelletes, a França, són les mateixes característiques que els nostres barraques i estan situades a llocs de pas de bestiar, a l'igual que els refugis de pastor. Igualment, les construccions rurals de Grècia, Xipre, Malta, o Creta són similars a les nostres i també podem trobar models semblants a Tunisia i a la resta del Magrib. A l'àmbit cultural celta, a Galícia i Irlanda bàsicament, també s'utilitzen tècniques de pedra en sec a imatge de les mediterrànies.

Època de repoblació

Al Baix Penedès, les barraques són els habitatges més característics i abundants d'entre els obrats amb pedra en sec, tot i que les troben sempre acompanyades de cisternes, pous, i refugis de la mateixa factura. La seva construcció va associada als periòdes de repoblació de la contrada, quan es va avançar la línia fronterera amb  els àrabs des del Llobregat fins el Gaià, uns esforços conqueridors iniciats pel compte Borrell II del Casal de Barcelona a la primeria del segle X. Aquest tipus d'edificació va agafar volada uns anys més tard, cap al 1160, en bastir-se el monestir cistercenc de Santes Creus, ara al terme municipal d'Aiguamúrcia. Les primeres barraques penedesenques s'associen a la repoblació postàrab i a la posterior plantació masiva de vinyes.

Posteriorment hi va haver una nova formada de construccions en sec a final del segle XVIII, mentre que les últimes barraques de la comarca daten de principi i mitjans del segle XX.

1.-Les Barraques de Pedra Seca a la conca mitja del Gaià. August Bernat i Constantí. Fundació d'història i Art Rogert de Belfort -Col·leció TOTART-. Santes Creus 1998 -163 pàgines -.

2.-L'Art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Josep Gironès i Descarrega. Diputació de Tarragona. Tarragona 1999. 198 pàgines.

3.- Les construccions de pedra seca a la comarca de les Garrigues. Fèlix Martín i Vilaseca, Ramon Serra i Batlle. Pagès Editor. Barcelona 1991. 145 pàgines.

4.- Construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Barraques de vinya al terme de Sant Fruitós de Bages. Jaume Plans i Maestra. Treball guardonat amb el premi "Excursionisme" 1993. Secció d'Estudis del Centre Excursionista de la comarca del Bages. Manresa 1994. 92 pàgines i 2 mapes desplegables.