 |
Algunes aportacions crítiques sobre el PHN |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
PHN
|
Sobre la valoració dels cabals dels rius En el PHN s’accepten les aportacions de valors que fan els Plans de Conca sense fer-ne una anàlisi crítica; en els darrers anys, però, les aportacions de moltes conques han disminuït i això no ha quedat reflectit en aquests plans. El resultat és una sobrevaloració dels recursos existents. Així, l'avantprojecte del PHN diu que l'aportació del riu Ebre a la desembocadura és de 17.300 Hm3, mentre que la mitjana dels darrers 40 anys és de 12.479 Hm3, i la dels darrers 20 anys no arriba al 9.000 Hm3, una xifra molt més realista sobre el que podem tenir els propers 20 anys... si no s'executa el PHN. Des de la dècada dels 60, l'aportació hídrica de l'Ebre en el seu tram final s'ha reduït a la meitat... i encara cal comptar amb els possibles efectes del canvi climàtic! A banda, els càlculs per a arribar a un suposat excedent s'haurien de basar en els valors mitjans dels anys més secs i no en les mitjanes absolutes. I si es fa així els famosos excedents s'esvaneixen com el fum. Sobre la valoració de la demanda Per tal d'obtenir les demandes urbanes s'han utilitzat dotacions molt superiors als 250 l/persona i dia acceptades com a consum amb criteris de sostenibilitat. Pel que fa a les demandes industrials s'han calculat a partir de la base de m3/treballador any, criteri també molt discutible. El resultat és que, en els plans de conca, les demandes industrials i urbanes estan inflades. D'altra banda, acceptar a les conques excedentàries les demandes de rec màximes no té sentit, ja que és augmentar de forma important el consum per un ús no sostenible. A les deficitàries significa consolidar hectàrees de regadiu que no s’haurien d’haver desenvolupat mai. Així doncs, el PHN accepta les demandes actuals i no es proposa les imprescindibles mesures correctores de la mala gestió hídrica actual: modernització de les xarxes de distribució, reutilització d'aigües residuals... ni tan sols garantir el compliment de la legislació! Sobre els cabals ecològics L'establiment dels cabals ecològics en els Plans de Conca s'ha fet amb criteris molt discutibles: en molts casos s’agafa el 5-10% del cabal mitjà anual quan alguns estudis fets amb metodologies biològiques suggereixen que cal un mínim d'un 20-30%. Per tant, cal fer estudis més rigorosos d’aquesta demanda, que si fos restrictiva comprometria i seria prioritària sobre altres usos. D'altra banda, els cabals de referència haurien de ser els cabals teòrics que haurien de circular a partir de les aportacions pluviomètriques a la conca. Pel que fa a l'Ebre, està patint un procés d'estuarització de manera que cada cop l'aigua salada arriba més amunt i roman durant més temps. Això, conjuntament amb l'augment de l'extracció d'aigua dels aqüífers provoca un procés de salinització que pot arribar a posar en perill el manteniment de l'activitat agrícola al Delta. No obstant, els càlculs del fictici cabal "ecològic" o mínim s'haurien de fer tenint en compte totes les funcions i requeriments per al riu i el delta, no solament tenint en compte el tema de la falca salina: Cal un cabal mínim d'aigua dolça i nutrients per fertilitzar la mar de l'Ebre i les badies del delta, així com cabals mínims o règims i qualitat mínima de l'aigua per a mantenir les espècies aquàtiques del riu i del delta. També cal tenir en compte la relació entre cabals i qualitat de l'aigua, especialment a l'estiu. Així doncs, l'aigua que suposadament "es perd" en arribar a mar no només té un paper clau en el manteniment de la riquesa biològica del Delta sinó que de retruc té un paper determinant en el manteniment de l'activitat econòmica d'un part important de la població de les terres del Delta. També, cal mantenir un règim de cabals que permeti transportar un "cabal mínim de sediments" que juguen un important paper en el manteniment dels deltes i platges —i de retruc en l'activitat turística—. Lluny de corregir els efectes dels embassaments de Mequinença i Ribarroja, el PHN agreuja aquest problema projectant desenes d'embassaments al llarg de la conca de l'Ebre. Finalment, cal destacar que és absurd no aplicar una regulació conjunta d’aigües superficials i subterrànies a totes les conques i fer-ho només a les deficitàries. Sobre l'impacte ambiental
Respecte el suposat 84% de despesa en termes ambientals que el PHN se suposa que destina a efectes de reutilització, etc. són molt. Per exemple, la millora en els sistemes de rec, simplement és la llista dels canals que cada comunitat autònoma ha demanat: més ciment. I així pràcticament totes les partides. Acceptar tots els elements de regulació superficial és donar llum verda a una gran quantitat d’obres hidràuliques i destruir la majoria dels rius espanyols. Suposa al voltant d’un centenar de nous embassaments. Sobre el transvasament de l'Ebre El cost per m3 real per portar l'aigua al sud si es tenen en compte tots els costos és molt superior a les 50 ptes/m3, i probablement superior al cost de dessalació a les zones costaneres (que és d'uns 100 m3/s). No cal dir que les mesures d'estalvi encara resulten més barates. D'altra banda, el transvasament requereix la construcció de nous embassaments que destruiran les darreres valls poc humanitzades dels Pirineus i que, com ja s'ha dit, agreujaran encara més la problemàtica del Delta (salinització, subsidència...) L'argument de l'equilibri territorial i de la solidaritat entre "zones excedentàries" i "zones deficitàries" és fals. L'autèntica solidaritat cal que comenci per la utilització racional de l'aigua a les "zones deficitàries". L'experiència ens diu que els transvasaments només han significat un increment de la insostenibilitat del creixement en termes d'augment de la demanda d'aigua i de la seva mala utilització. Així, cal que la possibilitat de transvasaments aparegui realment com la darrera solució, no com la primera. Que si s'apliquen primer les altres solucions d'estalvi i reutilització, no caldrà cap transvasament. Algunes reflexions finals
És injust que els ciutadans hagin de pagar el bilió de ptes en que està pressupostat el PHN pendent d'aprovar quan ho haurien d'assumir les empreses contaminants o malversadores i les Administracions que han descuidat durant anys el seu paper de gestores de l'aigua i han permès per negligència la contaminació dels nostres aqüífers.
No al transvassament de l'EbreEl Baix Ebre i el Montsià són comarques molt sensibilitzades contra els transvassaments, amb una llarga història d'oposició a aquests, que començà en els anys 70, quan el govern de la dictadura pretenia fer-ne un cap a Barcelona, aleshores llaçada a la política porciolista que després han seguit tots els ajuntaments de la democràcia (un exemple seria la transformació olímpica del cap i casal). Esta sensibilitat es reforçà després que es féu el "minitransvassament" a Tarragona; en veure que estes comarques seguien retrocedint mentre la Regió I, Girona i el triangle Tarragona-Reus-Valls concentraven la població i les activitats econòmiques de Catalunya.Donats estos antecedents, quan la Generalitat demanà un transvassament de 20 m3/s d'aigua cap. a la zona centre -que, després, en el Pla hidrològic de les conques internes (Phcic) en quedà reduït a 15 - va nàixer un massiu moviment d'oposició del qual sorgi la Coordinadora Anti- transvassaments, ja fa més de sis anys. En estos anys han passat moltes coses. A més del Phcic, ja esmentat, la Generalitat valenciana ha demanat formalment també aigua de 1`Ebre. El Ministeri d'Obres Públiques de Josep Borrell pretengué aprovar el Plan Hidrológico Nacional, basat exclusivament en els transvassaments interconques amb una mena de banc de l'aigua que la distribuiria arreglant així el "desequilibrio hidrológico nacional ". Est pla ha estat aparcat pel nou govern i creiem que la mobilització encapçalada per la Coordinadora Antitransvassaments hi ha tingut alguna cosa a veure, junt amb moviments ecologistes i amb les crítiques sorgides des del món universitari. Ara, estem esperant vigilants el que farà el nou Ministeri de Medi Ambient. La Coordinadora, que, amb tota modèstia, creem que hem après una mica de l'assumpte de 1'aigua, no ens oposem als transvassaments per particularisme insolidari, per considerar que 1'aigua és nostra, dels habitants de les Terres de l'Ebre. Ho fem perquè creem que la política hidrològica ha de ser racional, basada en 1'estalvi; en la limitació del desenvolupament als recursos disponibles, en 1'equilibri territorial i social i en el respecte al medi. I no ens limitem a dir "no als transvassaments ", sinó que, junt amb molts col·lectius ecologistes i d'altres tipus i amb molts científics i tècnics independents, proposem un nou model de gestió hidrològica a escala de Catalunya i de tot 1'Estat, plasmat en lès dues jornades de científics i tècnics que hem organitzat; i en les al·legacions que vam presentar a l'avantprojecte del Phn de Borrell. Com una manera d'evidenciar la nostra solidaritat, aprofitem estes ratlles per donar la nostra solidaritat a la Coordinadora Antidesviament del Llobregat, que en estos moments lluita perquè l'autovia del Llobregat no face malbé els aqüífers del delta del Llobregat, una reserva estratègica d'aigua de l'àrea metropolitana. Fer malbé estos aqüífers és una manera més de justificar el transvassament de l'Ebre.
Coordinadora Antitransvassaments
Aigua
Les previsions del govern indiquen que la població augmentarà, i que augmentarà també el consum d'aigua per persona i dia. El govern reconeix, a mes, que per a l'abastiment d'aigua a l'entorn de Barcelona s'ha arribat al límit recomanable. Els pous de les conques del Llobregat, del Besòs i del Maresme, i els recursos superficials del Llobregat i del Ter s'han explotat massa, i cal afluixar una mica per «millorar les condicions ambientals, tant dels rius com dels aqüífers». La sequera d'aquest hivern ha estat aprofitada per part del govern per fer una gran campanya de màrqueting que toques la fibra sensible del ciutadà, posant-li la por al cos, la por de quedar-nos, algun dia, sense aigua. S'ha d'anar aplanant el terreny per vendre'ns allò que pinten com a única solució possible: el transvasament del Roine. AIGUA INNECESSÀRIA El Roine, diuen, te 50 vegades el cabal del Ter i del Llobregat junts: 1.700 m3 /segon, dels quals es volen portar d'entre 10 i 15 m3/s cap a Catalunya. Caldran 314 km de canalització i 200.000 milions de pessetes d'inversió. S'arriba a afirmar, cínicament, que serà una obra que col·laborara a un desenvolupament sostenible, «atès que afavoreix el medi ambient sense hipotecar recursos per a les generacions futures». Però, aplicant un mínim sentit comú, es veu que una política de conques sostenibles ha de permetre que cada conca pugui abastar les poblacions que en viuen, l'agricultura que les manté i la indústria que hi càpiga i no al contrari. EL moviment ecologista s'oposa al projecte. Un cop mes, te la difícil papereta d'explicar els seus arguments a la societat en un ambient molt desfavorable. Els arguments que justifiquen l'oposició es poden resumir en quatre punts: un elevat cost econòmic, un excessiu consum energètic, la contaminació radioactiva del Roine i, finalment, que l'aigua que ens volen dur no ens fa cap falta. Les previsions de creixement son exage rades, per una banda, però és que estalviant i reutilitzant l'aigua que tenim i ajustant la demanda, quedaria garantida una bona qualitat de vida en el nostre entorn mediterrani. No solament els ecologistes no ho veuen clar. A El País del dia 7 de juny podíem llegir: «El govern francès qües tiona la viabilitat del transvasament del Roine a Catalunya». El transvament és innecessari perquè Catalunya disposa de prou recursos hídrics segons un estudi encarregat per Ministeri francès de Medi Ambient a un comitè de savis. EL debat és obert, i probablement tot just acaba de començar. Des d'Ecoilla fem la nostra aportació amb aquest número dedicat escialment a la qüestió.
L’estalvi i la reutilització: unes fonts inesgotables«En aquest planeta hi ha prou cosa
per a les necessitats de tothom; però no pas prou per a
I'aviditat de tothom» Ràdio, premsa i televisió. Mentre ha durat la sequera, una intensa campanya amb presència a tots els mitjans d'informació, amb publicitat pagada i amb espais informatius, pretenia inculcar la necessitat d'estalviar aigua. Tothom ha après a tancar l'aixeta mentre es renta les dents. Tots aquests esforços s'han dirigit a l'estalvi domèstic, quan és sabut que seria molt més rendible incidir en el consum d'aigua agrícola, que representa el 71% del consum del conjunt de Catalunya. MILLOREM EL REGADIU El Congrés Cap a una nova cultura de l'aigua celebrat a Saragossa el setembre de 1998 va llançar aquesta recomanació: ni una hectàrea més de reg a la península Ibèrica. Millorem el regadiu, no l'augmentem. L'embassament de Rialb i el canal Segarra-Garrigues han de ser l'ocasió per proposar el mateix a Catalunya. La presa de Rialb ja ha estat un gran error. Que sigui l'últim! El problema de la pagesia i el món rural existeix, i és més acuciant a les terres de secà. Però la solució no passa per seguir subvencionant l'aigua d'una manera econòmicament distorsionadora i ambientalment insostenible. La solució és anar a l'arrel del problema per garantir la viabilitat de l'agricultura catalana i del món rural en el seu conjunt. Pel seu paper en el subministrament proper i la seguretat alimentària, i per les tasques que desenvolupa en la cura del territori, els boscos i el paisatge, la pagesia té tot el dret de reclamar a la societat una compensació econòmica digna. En el marc d'aquest nou pacte per la sostenibilitat entre el camp i la ciutat, cal restablir les regles d'una subvenció directa que remuneri les funcions vitals per l'equilibri territorial i ambiental que desenvolupa el món rural. Però són les explotacions les que han de subvencionar-se. No l'aigua (ni el combustible, o els agroquímics). L'exemple de Banc de l'Aigua de Califòrnia demostra que una bona regulació de les transferències econòmiques d'aigua entre sectors econòmics pot ser una bona alternativa, molt més barata i ambientalment saludable, als transvasaments de ciment entre territoris i conques. Aquest "mercat de l’aigua" californià autoritza els agricultors a vendre una part de les seves concessions de reg, sense por de perdre la dita concessió. Com que els compradors urbans sempre la pagaran més cara, amb el que ingressen d'aquestes vendes els agricultors poden finançar inversions en sistemes de reg més eficients que permeten regar les mateixes superfícies amb menys aigua. Tothom hi guanya una mica, i el medi ambient el que més. EL FACTOR 4 APLICAT A L'AIGUA PER REGAR Les Sundance Farms, a la vall Casa Grande, d'Arizona, són un exemple modèlic de regadiu eficient. No són unes granges ecològiques, sinó una gran empresa comercial. En 800 hectàrees dedicades a cotó, blat, civada i síndries, mitjançant un sistema de reg per gota a gota subterrani, s'ha augmentat l'eficiència fins a superar el 95%; és a dir, d'un litre d'aigua, les plantes n'absorbeixen 0,95 1. La superfície es manté seca i s'evita l'evaporació. La zona d'arrels mai no està saturada d'aigua, per tant no se'n filtra. El sistema ofereix altres avantatges addicionals: la feina de llaurar és més simple; com que no hi ha pèrdues, s'estalvia també un 50% d'herbicides i un 25-50% d'adobs nitrogenats; el rendiment de les collites millora entre un 15 i un 50%. En total, la productivitat de l'aigua, és quatre vegades
superior a la de les granges comparades ineficients, i dues
vegades superior a la de les eficients1.
UNA GESTIÓ SOSTENIBLE La possibilitat de controlar la demanda i d'augmentar l'eficiència en l'ús de l'aigua no han estat estudiades fins ara prou seriosament. Però hi ha indicis que és possible fer molt més del que s'està fent, o del que es diu que es pot fer. Amb la seva Agenda 21, la ciutat de Barcelona està engegant un pla de sostenibilitat que preveu mantenir el mateix consum individual i col?lectiu actual fins d'aquí a 25 anys, utilitzar els recursos dels seus aqüífers de forma més eficient i tornar a potabilitzar aigües de pous abandonats, estalviant així fins a 28 Hm3/any de l'aigua que prové del Ter. Només es pot fer a Barcelona, això? Quantes ciutats i pobles de Catalunya no podrien establir estratègies similars? Les auditories mediambientals que s'estan fent a molts municipis de Catalunya plantegen sovint situacions similars, que podrien encaminar-nos a un ús més sostenible del cicle de l'aigua, reduint el consum sense sacrificar les necessitats de ningú. A la memòria de la Junta de Sanejament de 1997 -dependent de la Generalitat-, es proposa reutilitzar un 41 % dels 693 Hm3/any que es depuraran d'aquí a cinc anys, quan estigui acabat el Pla de Sanejament. És a dir, 283 Hm3/any. D'aquests, 95 Hm3/any es volen fer servir per cabal ecològic -especialment al Llobregat-, i fins a 63 Hm3/any serviran per al reg agrícola de sòls ara ja regats, substituint altres recursos. També es preveu dedicar fins a 14 Hm3/any a camps de golf: gairebé mig metre cúbic per segon, que podrien tenir una destinació més assenyada. Si s'ajusten totes les xifres ja conegudes, se situen en una projecció demogràfica més realista i es confronten amb una demanda de 250 litres per persona i dia del tot suficient per garantir una bona qualitat de vida en el nostre entorn mediterrani, qualsevol transvasament d'aigua a Barcelona i la seva regió esdevé innecessari. La recuperació dels cabals mínims ecològics i de l'estat biològic dels rius, la garantia del subministrament urbà i industrial, la millora dels regadius ja existents i una major qualitat de l'aigua a tot el cicle, són objectius que es poden assolir de forma simultània amb una nova política de gestió eficient de la demanda. En lloc de reclamar més aigua per seguir-la malbaratant, la solució és emprar millor la que tenim? Nota 1: Aquest exemple s'ha extret del llibre Factor
4. Duplicar el bienestar con la mitad de los recursos naturales.
Les nuclears
Hi ha diversos motius de preocupació ambiental davant la possibilitat de connectar la conca del Roine amb les conques internes catalanes. La presència de cesi i altres isòtops radioactius als sediments i a l'aigua d'un Roine farcit de centrals nuclears és un secret a veus. Un informe de 1994 de la Comissió Independent de Recerca per a la Informació Radioactiva alerta sobre un perill nuclear molt més concret encara: la presència de plutoni 239 (un dels elements més tòxics coneguts, amb una vida radioactiva mitjana de 24.000 anys), provinent d'un dels punts més negres de la llarga cadena nuclear: Marcoule, prop d'Avinyó. La planta nuclear de Marcoule és una planta de reprocessament de material radioactiu esgotat (separa els elements d'alta, mitjana i baixa intensitat radioactiva). Té permís per fabricar triti (amb triti es fabrica la bomba d'hidrogen). Aquesta central té un permís d'abocament de 67.700 curies, quan la central de Vandellós té permís per abocar 2.000 curies). Aboca transurànids que són emissors alfa de molta intensitat i energia com el plutoni 239 i òxid de plutoni que són cancerígens. El plutoni 239 inhalat causa càncer de pulmó. Es va fer un experiment amb 20 Ilebrers i tots van morir de càncer de pulmó. Si s'ingereix es fixa als óssos i pot arribar a suplir el calci i és inductor de leucèmia. Aquests elements s'escapen quan els tancs són plens, i al cap d'un any ja ho són. Hi ha uns 200 productes de fissió (cesi, iode, estronci, etc.) que són d'activitat mitjana. L'iode 131 és inductor del càncer de tiroides, se'n va emetre a l'accident de la central de Txernòbil i a la regió el càncer de tiroides va incrementar un 400%. En tota central nuclear sempre hi ha petits accidents i en una central com la de Marcoule que depèn del Ministeri de Defensa francès (i està preparada per a fins bèl?lics) és molt perillós, mai no se sap què pot passar.
|
