Articles d'interès Tornar a la pàgina principal

Article d'opinió d'en Francesc Gonzàlez, gèograf i membre del Geven: Estratègies territorials al Baix Penedès: model de recepció o d'anticipació? Nov/01

Article d'opinió de Joan Blasco, membre del Geven: Pau i Natura?, sobre els aiguats de novembe al Vendrell.Nov/01

Article d'opinió de Manel Sastre a La Vanguardia "Injecció de ciment a pressió"

Les Normes Subsidiàries de Bellvei: Plànols i al·legacions

El Creixement urbanístic de Llorenç del Penedès

• Article d'opinió de Manel Sastre a La Vanguardia "Urbanisme i paper mullat".29/11/01

• Article d'opinió d'en Francesc Gonzàlez,geògraf i membre del Geven: Estrategies territorials al Baix Penedès: model de recepció o anticipació? Nov.01

Heu jugat mai amb el Sym-city? Es tracta d'un simulador de ciutats per ordinador. El joc consisteix en fundar, fer créixer i mantenir una ciutat a partir d'una localització en una topografia i un medi físic determinats. El jugador n'és en realitat l'alcalde i té plena potestat per decidir sobre els diferents temes bàsics de funcionament i gestió d'una ciutat (taxes, planejament urbà, infraestructures, serveis i equipaments, gestió ambiental, relacions amb les ciutats veïnes, etc.) amb l'ajut dels diferens tècnics i dels regidors responsables. La partida comença l'any 1900 quan la ciutat està encara per fundar i a mesura que va passant el temps va desenvolupant-se, creixent o decreixent segons les conjuntures econòmiques i les habilitats de l'alcalde per gestionar la ciutat. Els objectius són múltiples, però un dels més clars és assolir la màxima qualitat de vida a la regió urbana que s'està construint (en el joc mesurada, per exemple, amb indicadors de contaminació, d'esperança de vida, del nivell educatiu, o de criminalitat). Si el jugador, com és el cas d'un servidor, no té massa paciència i frisa per veure crèixer ràpidament la ciutat acaba per generar uns resultats bastant negatius. Una estratègia per engrandir amb rapidesa la ciutat és dotar-la de molta oferta de sòl per a usos industrials, comercials i residencials, i fixar els impostos a la baixa. El resultat de tot això pot ser efectivament un fort creixement de la població i de la superfície urbanitzada de la ciutat en pocs anys, però també un endeutament elevat de les arques municipals degut a la necessitat d'oferir els serveis sobre una geografia urbana molt dispersa. A partir d'aquí la qualitat de vida del conjunt es resenteix ja que les tasques de "manteniment" derivades del creixement urbà entorpeixen la inversió en serveis bàsics com la cultura, la sanitat, o l'educació. Està clar que sempre es pot recórrer als préstecs, però si no es planifiquen amb detall, aquests ajuts externs encara poden empitjorar més la fragilitat financera.

En definitiva, en el joc els alcaldes amb una actitud orientada al creixement de la ciutat com a meta fonamental de l'estratègia urbana tenen uns breus moments de glòria per acabar, a mig o llarg termini, amb una crisi financera i, en el pitjor dels casos, amb una ciutat molt extensa i difícil de governar, amb sectors molt degradats ambientalment i segregats socioeconòmicament i amb pèrdua de població.

És evident que el programa Sym-city, donat que no pot recollir tota la informació i variables necessàries, no reflecteix la realitat sinó que només l'emula parcialment. Malgrat la seva senzillesa conceptual (de fet està pensat per entretenir didàcticament, però no té una finalitat científica) pot arribar, per exemple, a dibuixar raonablement la filosofia actual de les regions urbanes occidentals basada en el creixement dispers. El tarannà de creixement durant les darreres dècades a la comarca del Baix Penedès s'aproxima força al model de dispersió urbana i perfila alguns dels problemes que apuntava el simulador per aquests casos.

En primer lloc cal preguntar-nos quin o quins factors són responsables del decantament cap a la dispersó de la forma urbana de la comarca. No és una tasca senzilla però es pot resumir en una paraula: la metropolització. La comarca no existeix com una unitat tancada en si mateixa sinó que es defineix tant pels seus components endògens com exògens. La posició relativa del territori i els condicionaments geogràfics (sobretot la connexió amb la Depressió Prelitoral) envers les distàncies i l'accessibilitat a d'altres llocs fan que la naturalesa geogràfica del Baix Penedès s'acosti a la major regió urbana de Catalunya, la de Barcelona; així com també a la segona en importància, la de Tarragona-Reus (encara que sobretot més per raons administratives). Des dels anys vuitanta i com a resultat de les convulsions econòmiques de la internacionalització de l'economia, la RMB ha vist capgirada la seva tradicional condició concentradora de població i d'activitat econòmica i ha iniciat un procés, selectiu i filtrat però incessant, de reenviament de famílies i empreses cap a l'exterior del seu nucli central. El Baix Penedès és un dels àmbits de recepció de la població i de l'activitat industrial que defuig la regió metropolitana com espai de localització.

Els municipis de la comarca es trobaven tradicionalment en el limes barceloní amb la qual cosa les relacions funcionals, tot i existir, no eren determinants per al dia a dia de la comarca. Actualment la vinculació metropolitana és molt més forta. Això ha estat degut bàsicament a l'oferta de sòl residencial i industrial disponible a la comarca. En un primer moment, des dels anys seixanta, la construcció de segones residències constituí el principal element d'incursió metropolitana en base a les relacions de propietat immobiliària que creaven les famílies del cinturó barceloní que venien a passar els caps de setmana al Penedès. Però avui dia, el fenomen que predomina ja no és tant la construcció de segona residència com les migracions residencials. Es tracta de l'arribada de població que, atreta pels preus comparativament inferiors del sòl, ve a viure però no es queda a treballar aquí. A resultes d'això la segona residència es converteix en primera i es construeix obra nova per a aquesta finalitat. La industrialització del Baix Penedès també obeeix en bona mesura a una lògica metropolitana. La proximitat en temps, via autopista, al principal centre de consumidors de Catalunya i la disponibilitat de sòl planer barat, ben comunicat i en una cruïlla de camins cap a la RMB, l'eix de l'Ebre (l'hinterland del port de Tarragona), el sudest d'Espanya i Europa expliquen l'interès logístic per a la instal·lació industrial, constituïda bàsicament per magatzems i empreses de components.

Aquestes són les principals causes de la metropolització, amb importantíssims efectes sobre l'ordenació del territori, però n'hi ha d'altres. Compartim les paraules del geògraf Ignasi Aldomà quan afirma que la segona residència es transforma i aquest canvi constitueix la manifestació per excel·lència de l'expansió de la taca metropolitana de Barcelona, al mateix temps que apunta altres factors: els treballadors qualificats que diàriament van i venen de Barcelona, l'aparició de l'IDIADA, la implantació de la central de distribució d'una gran cadena comercial, la instal·lació de semàfors i passos de vianants per poder creuar les carreteres locals de trànsit cada cop més dens (manifestació de com la xarxa viària tradicional es converteix en metropolitana, estigui preparada o no per a aquesta tasca), etc.[1]

Arribats a aquest punt ens plantegem la pregunta de cap on es dirigeix estratègicament avui dia la comarca en relació amb l'ordenació del territori. Ens plantegem dues possibles respostes, una de continuista i una segona, més rupturista. El sistema de desenvolupament territorial seguit fins l'actualitat al Baix Penedès el podríem denominar "model de recepció". Aquest model s'ha basat en un aprofitament extractiu dels recursos, especialment del sòl planer, per tal de donar cabuda a demandes de promoció immobiliària, industrial i turística (les dues primeres d'origen extern i la darrera majoritàriament local). Els resultats han estat la suburbanització creixent de tot el litoral i d'una part important de la plana interior i fins i tot de la muntanya. Aquest procés ha tingut un antecedent en el desenvolupament urbanístic dels anys seixanta a vuitanta, on les decisions individuals sovint eren les úniques que prevalien, i s'ha continuat els anys noranta, amb major control i disciplina urbanística, però amb línies de planejament urbà obertes al creixement convulsiu i la posada en marxa d'importants clapes de territori amb valor qualitatiu. El fenomen es caracteritza per la dispersó urbana, fet que ha comportat el predomini de la baixa densitat, l'ús extensiu de l'espai i la privacitat com a fórmula dominant; igualment ha generat un agument dels costos públics, als quals ja ens hem referit abans, una exacerbació de la mobilitat i dels consums energètics i el debilitament dels processos d'identificació territorials. El model extractiu requereix, per tant, una aportació molt important de capital natural que sovint és activat per satisfer necessitats vinculades a ciutats o territoris llunyans. Si considerem l'ús temporal, uns quants dies a l'any, de les segones residències o pensem en l'entramat de xarxes de serveis i d'infraestructures que travessen la comarca en superfície (carreteres, ferrocarrils, autopistes, línies d'alta tensió i de teléfons) o pel seu subsòl (canonades d'aigua, gasoductes o oleoductes) ens adonarem que la quantitat de territori posat al servei per abastir o proporcionar energia i recursos a d'altres poblacions, sobretot la regió metropolitana de Barcelona, encara que també hi participi la pròpia comarca, és notabilíssima. Com veiem doncs, el model extractiu obeeix a unes lògiques i arguments difícils de justificar a llarg termini en raó de l'aprofundiment que suposa de l'anomenada petjada ecològica sobre la comarca.

La segona visió estratègica sobre la comarca és una visió de futur. En direm el "model d'anticipació". La metropolització ha convertit el Baix Penedès en una continuació de la RMB on el litoral té continuïtat física amb la urbanització, la plana adopta el model de ciutat difusa i fins i tot la muntanya es pot considerar funcionalment urbana. Les migracions residencials, la connexió socioeconòmica amb l'espai metropolità, la impossible distinció rural-urbà, l'augment de la mobilitat i la proximitat en termes de distància-temps són alguns dels arguments que il·lustren que la vinculació metropolitana de la comarca s'ha fet definitiva. Això significa que s'és part d'una important xarxa de sistemes urbans integrats i connectats en major o menor mesura. D'una banda, donat que hi ha major accessibilitat des de cada punt al conjunt de la xarxa, es participa molt més i amb millors condicions dels avantatges metropolitans; d'una altra banda aquesta mateixa accessibilitat fa permeable cada lloc als filtres de localització i es competeix molt més directament amb la resta. És a dir, com que tot queda ara més a prop, si no es vol quedar marginat o especialitzar-se en excés cal diferenciar-se de la resta. Això només és possible, com apuntaven els manuals de desenvolupament local dels anys 80, en base a un aprofitament savi dels propis recursos existents al territori comarcal. És per aquest motiu que el model d'anticipació requereix una decidida voluntat d'intervenció estratègica i no permet esperar que les decisions es prenguin segons el "curs espontani" de les coses o per decisions individuals. Pensem que les línies estratègiqeus bàsiques a desenvolupar a la comarca passen per quatre grans eixos d'importància equivalent i que han de donar lloc a diferents "batalles": la batalla pel patrimoni; la batalla pel paisatge; la batalla per la sostenibilitat; i la batalla per la planificació territorial i urbana coordinada.

Els dos primers elements, patrimoni i paisatge, són els principals avaladors del manteniment de la identitat territorial en la mesura que en ells s'hi sintetitza l'expressió geogràfica comuna, s'hi reconeixen unes pautes topogràfiques, físiques i biològiques; s'hi percep un imaginari col·lectiu i s'hi singularitzen les entitats peculiars, simbòliques o amb atributs particularment destacables. Davant la penetració de la falca metropolitana i la resolució de la relació camp-ciutat en una única dimensió urbana és essencial fer sobresortir amb força els elements únics com a contrapès de la homogeneització territorial a que condueixen determinats aspectes, com per exemple l'expansió de la ciutat difusa, o la pèrdua d'identificació territorial resultat de l'increment de la mobilitat i les migracions residencials i laborals. Amb tal finalitat resulta essencial que les diferents peces del paisatge penedesenc (la costa, la plana i la muntanya) continuin recognoscibles; que no s'entenguin com un simple suport territorial per a l'activitat econòmica sinó que, a la inversa, se'n reforci la seva preservació i que, si es dóna el cas, es tingui present que qualsevol activitat humana a realitzar-hi al damunt conservi les traces i l'harmonia geogràfica del context territorial en la qual s'insereix. Per la seva banda, el patrimoni només pot ser entès d'una manera integral si es vol emprar com a garant de la qualitat de vida local. Respectar, protegir i interpretar el patrimoni exigeix prèviament una tasca de comprensió que aquest és un tot comú i complex amb múltiples interrelacions. Tot i que amb continguts força diferents, en realitat tantes coses sobre el passat i l'essència comarcal ens explica una petita ermita romànica com una zona d'aiguamolls, una festa tradicional o determinats xalets de primera línia de mar d'una zona urbana. Entendre bé el patrimoni implica conservar (i explotar si s'escau) tant els productes estrella (castells, museus, tradicions i festes...) com els injustament qualificats de segona fila o simplement no tinguts en compte (paisatges, platges, llenguatge, boscos, rieres, carrers, un arxiu...). Cal una gestió interconnectada que permeti una interpretació segons un fil comú del conjunt patrimonial: del patrimoni natural, humà, urbà i històric-artístic; amb la finalitat principal de garantir les singularitats locals i la diferenciació respecte d'altres àmbits espacials, o sigui la conservació per a una millora de la qualitat de vida dels habitants, i com a mitjà, sempre que es consideri recomanable i factible, per a generar fórmules de desenvolupament sostenible i crear jaciments d'ocupació (per exemple mitjançant el turisme rural o el turisme cultural).

La pràctica de la sostenibilitat urbana és una de les grans responsabilitats d'una comarca que s'ha apuntalat en el creixement i la creació de nous nuclis urbans i assentaments humans. El compromís d'arribar a un funcionament dels nuclis urbans més sostenible, no retòric, resulta cabdal per reduir l'emprenta ecològica local, regional i fins i tot global, i és un procediment per reajustar els desgavells produïts després de dècades caracteritzades pel predomini de la filosofia del creixement sostingut. La ciutat sostenible s'hauria de veure, per tant, com una etapa lògica d'un cicle que tanca el procés d'urbanització de la ciutat contemporània, i molt més encara en una comarca fortament urbanitzada en el sentit morfològic i sociològic del terme. Fer-ho requereix la voluntat de tots els agents socials, i implica sobretot un procediment col·lectiu que exigeixi posicionaments de baix a dalt. Aquesta és una de les grans virtuds dels plantejaments de sostenibilitat (no cal esperar directrius des dels grups dirigents de la societat i, un cop organitzades les demandes, se'ls pot exigir compromisos) però també el gran defecte, sempre que no existeixi una cultura de la sostenibilitat imbricada en el teixit social. Les darreres dades de recollides de residus sòlids urbans, per posar un exemple, a la comarca no fan ser optimistes en aquest punt. En absència d'aquesta cultura de la sostenibilitat és l'administració qui ha de fomentar-la i predicar amb l'exemple.

És en la sostenibilitat urbana on s'endevina millor l'aspecte anticipatiu de la proposta de model de futur per a la comarca. No ens agrada massa fer pronòstics, però pensem que d'aquí un cert temps, els municipis i zones geogràfiques senceres que no apostin per la dotació de qualitat de vida urbana integral (i en això el paper de les pràctiques de sostenibilitat són crucials) seran les menys desitjades per residir-hi, invertir-hi o treballar-hi pel conjunt de la ciutadania. Finalment només queda apuntar algunes de les línies bàsiques per a la formulació de propostes de sostenibilitat urbana. Aquesta es fonamenta en un triangle, els vèrtexs del qual són la sostenibilitat ambiental, la sostenibilitat econòmica i la sostenibilitat o justícia social. A l'interior de cada vèrtex els temes a plantejar tenen a veure sobretot amb el consum de recursos i d'energia, la mobilitat, la participació ciutadana en la presa de decisions públiques, la pobresa, la protecció ambiental, el patrimoni i l'espai públic, l'habitatge i la construcció sostenible i la lluita contra la dispersó urbana i el foment de la compacitat de les ciutats.

Un cop debatuts i coberts aquests objectius estratègics cal començar a preparar documents de planificació (i no fer-los abans sense reflexió prèvia) per encaminar normativament les polítiques de sostenibilitat. Respecte aquest punt afegir només que seria bo d'evitar al màxim la fragmentació en el procés de planificació local (els plans territorials parcials dels diferents àmbits geogràfics de Catalunya, dels quals el Baix Penedès en forma part del del Camp de Tarragona, i/o les seves alternatives i esmenes poden ser una plataforma per començar a actuar en aquest sentit) i buscar una planificació de tipus regional que pugui aportar el màxim grau de flexibilitat i consens. Sembla doncs que encara hi ha molta feina per fer.

Francesc González. Geògraf

• Article d'opinió de Joan Blasco, membre del Geven: Pau i Natura?, sobre els aiguats de novembe al Vendrell.Nov/01

Aquests dies passen al Vendrell una pel·lícula que ja hem vist abans, les inundacions i amb elles la inevitable allau de queixes dels afectats i d’excuses i promeses dels polítics.

L’administració anuncia accions contundents. Llàstima, ja fem tard. Les accions contundents fa temps que s’haurien d’haver dut a terme . Per desgracia no són precisament les que es proposen des de l’administració. Impedir l’edificació a les lleres del Torrent Cullaré i dels Aragalls és una acció contundent, aturar la invasió de la muntanya per part de urbanitzacions com Nou Vendrell 2(pau i natura?) és una acció contundent, netejar i sancionar els abocaments de runes il·legals és una acció contundent, potenciar la vegetació de ribera és una acció contundent, no continuar amb el model d’urbanisme que s’ha aplicat a la costa amb platges artificials, ports esportius , passeigs marítims i cases sobre aiguamolls dessecats és una acció contundent.

Omplir les nostres rieres i torrents de ciment no ho és gens de contundent , és una acció desesperada i destructiva per arreglar un mal que ja està fet.

. Quina necessitat hi hauria de canalitzar un torrent si no s’ hi hagués construït a sobre? Per què hi hem de gastar diners públics?

No sembla però que aprenguem de les equivocacions, l’amenaça d’urbanització de les Madrigueres(que cal dir-ho es van tornar a inundar) demostra que es persisteix en l’error . Fa temps algú ens va acusar de pensar més en les sargantanes que en les persones , no hi estic d’acord. En canvi, i malauradament n’estic segur, per molta gent els seus interessos econòmics estant per davant tant de la natura com de les persones.

• Article d'opinió de Manel Sastre a La Vanguardia "Injecció de ciment a pressió"

• Les Normes Subsidiàries de Bellvei: Plànols i al·legacions

En/Na............................................................................................amb DNI núm.......................

Amb domicili a ....................................................................................................... de la població ....................................................., havent-se informat de la revisió de les Normes Subsidiàries del municipi de Bellvei (Baix Penedès) i dins del termini d’exposició pública determinat per la llei emet les següents

A L . L E G A C I O N S 

Primera: No és adient que es projecti la construcció d’un golf de 100 hectàrees tenint en compte que:

·         És una ocupació excessiva de sòl –part d’ell forestal- en una comarca que desaprofita el territori –20% de sòl urbà i més del 20% de sòl urbanitzable- i que no valora ni es respecta el patrimoni forestal, agrícola i el seu valor ambiental.

·         Operació que no obeeix a una política racional de desenvolupament lògic territorial del municipi sinó a l’interès econòmic d’uns inversors que no pretenen millorar el municipi sinó que és una estratègia per camuflar l’especulació urbanística d’una urbanització aïllada del desenvolupament natural del municipi, creant un “getto” tancat de la resta del territori amb 600 habitatges i 900 places hoteleres.

·         Crearà unes necessitats de subministra d’aigua en una comarca que es veu obligada a portar l’aigua de l’Ebre perquè no sap gestionar els seus recursos hídrics. L'any 1991 s'abocaven anualment 5,83 hm3 d'aigua residual  al mar mentre que els Ajuntaments de l'interior de la comarca han demanat pels propers anys 3,8 hm3 d'aigua de l'Ebre per any. L’aigua depurada no és bona per rec sinó es sotmet posteriorment amb un procés de costos elevats i que, posant l’exemple del golf de la Graeria, actualment encara no funciona com estava previst amb aigua de la depuradora de Calafell, el que fa pensar en la inviabilitat del projecte.

·         És absurd construir un camp de golf al costat de dos més –el de la Graeria tindrà un camp de 18 forats i un de 9 forats- i tenint en compte que, després de molts anys d’entrada en funcionament, el golf de la Graeria només té 9 forats i rega amb aigua del subsòl, si aquest no es desenvolupa com estava previst, perquè ara es pretén fer-ne un altre? Qui garanteix la fiabilitat de l’operació i qui es responsabilitza del possible incompliment dels compromisos, inexistents de moment, de que aquesta operació no sigui un fracàs i una càrrega pels habitants del municipi?. 

·         És creu convenient per “donar vida al poble” hipotecar 100 hectàrees del municipi en una operació de dubtosa operativitat, de clara insostenibilitat i del que no s’ha previst ni tant sols d’on es portarà l’aigua per regar?, tenint en compte que l’aigua de la depuradora de Calafell està ja reservada pel Golf de la Graeria i els pagesos de la zona i l’aigua de la depuradora comarcal surt contaminada a conseqüència de l’excés de nitrats produït per una mala aplicació dels adobs agrícoles i l’abocament incontrolat de purins  de les granges de porcs.

Segona: Sembla il·lògic que per solucionar el problema de “Baronia del Mar” es pretengui ampliar l’urbanització, tenint en compte que:

·         És un model insostenible per l’ocupació extensiva del territori que destrueix indrets naturals, forestals  i agrícoles.

·         És un model residencial econòmicament i mediambientalment car per la baixa densitat: una parcel·la d’edificació aïllada necessita molt més asfalt, canalitzacions, serveis de recollida, enllumenat, aigua, etc.. que una població tradicional o un eixample.

·         El creixement d’aquestes urbanitzacions, com ja s’ha comprovat al llarg d’aquests anys, desestructura el territori: No crea ambient urbà i fomenta l’aïllament i la insolidaritat social.

·         Genera grans dèficits de serveis degut a la mala execució de les urbanitzacions: la pròpia Baronia del Mar és un exemple.

·         No aporten riquesa ja que no generen activitats econòmiques: no hi ha fàbriques ni empreses, només habitatge, el que fa que només s’incrementi el nombre d’habitants i les necessitats de més serveis creant dèficits municipals i produint l’empobriment de la comarca, com s’està demostrant amb l’increment de l’índex de delinqüència i de l’atur.

·         Potenciar el creixement a dalt d’una muntanya desequilibra l’estructura social del municipi i incrementa la, de per si, malmesa estructura cultural i social del territori fomentant cada vegada més el desarrelament social i cultural comarcal.

Tercer: Si be no és dolent créixer és millor desenvolupar-se i en aquest sentit s’exposa el següent:

·         Dona a sensació de que es fa la revisió de les Normes per introduir dins el territori totes les demandes que els operadors externs demanen sense que l’Ajuntament s’hagi plantejat seriosament i amb l’esperit de servei, de cercar el millor pel municipi, el que seria el desenvolupament urbanístic realment adequat.  En cap moment de la revisió es parla de quin urbanisme es vol pel municipi ni a quin es vol arribar.

·         Sobre els creixements previstos entorn al poble, més adients que els creixements a la muntanya, seria convenient poder-los desenvolupar a petites dosis i sobre un planejament a escala de les dimensions de la població –Avui hi ha 1.200 habitants, i aquesta revisió en preveu 12.000, un 1000% de creixement!-. Desenvolupar-se a llarg termini amb la possibilitat de que el sector de la construcció del municipi i el seu entorn pugues-hi  beneficiar-se d’aquest creixement ja que, el que pot passar es que vingui una promotora de fora construeixi cent habitatges de cop i marxi amb els beneficis havent esgotat el mercat immobiliari del municipi. Aquest només es quedarà amb l’únic benefici de les despeses que els habitants dels nous habitatges puguin fer a les botigues del poble però es quedarà amb les despeses de serveis: escoles, sanitat, cultura, manteniment, etc... que això representa.

·         Tampoc és lògic que s’ocupi tota la carretera N-340 amb zones industrials encerclant el nucli urbà de Bellvei sense possibilitats de creixement cap el sud. Seria convenient que l’Ajuntament fes-hi  una reflexió sobre les reserves destinades a sòl industrial i ajustes la seva dimensió. 

·         Com es comprendrà, la proposta de doblar els habitatges de Baronia del Mar sense plantejar una reducció del sòl de l’urbanització és tant absurd com proposar la seva ampliació. No té cap criteri urbanístic racional.

Quart: No es valora el territori no urbanitzable

·         No es diu res sobre els indrets de valor agrícola, paisatgístic, forestal, etc.. S’entén que una revisió tant ambiciosa com aquesta hauria de portar com a mínim un estudi ambiental previ que determines els indrets a preservar, protegir i potenciar pels seus valors ambientals, forestals i agrícoles.

·         Es preocupant que en u municipi tant petit com aquest –846 hectàrees – es plantegi una vocació residencial –d’alt “standing”, sembla- i a la vegada es permetin les instal·lacions de granges de porcs, vaques, etc.. tenint en compte les reduïdes dimensions del municipi –847 hectàrees-.

·         No s’entén que es permeti construir una casa en una hectàrea de regadiu tenint en compte l’escassetat  del territori municipal, la proximitat del nucli a qualsevol indret del terme i l’alta accessibilitat del municipi.  Si amb això es pretén escampar casetes pel territori és un bon camí.

·         S’hauria de introduir una normativa encaminada a evitar la desaparició del parcel·lari agrícola degut a la importància, ambiental, climàtica, paisatgística i connectora que representa. Hi ha hagut intervencions de concentració parcel·laria i de monocultius de regadiu desafortunades que caldria reconduir i evitar.

Per tot això demano sigui retirat el document de la revisió de les Normes Subsidiàries de Bellvei  en fase d’exposició pública i es torni a elaborar amb criteris més adients a les necessitats reals de la població i més integrats amb el territori, perquè en un futur els nostres fills puguin gaudir d’un municipi i una comarca on conviure en una societat sana i sàvia, amb treball i cultura, amb harmonia amb l’entorn i un territori ric i divers del que puguem estar orgullosos.

Bellvei, 20 de maig de 2001                                                                              El/la sotasignant

ALCALDE PRESIDENT DE L’AJUNTAMENT DE BELLVEI DEL PENEDÈS

• El creixement urbanístic de Llorenç del Penedès

En els darrers anys, Llorenç, com altres pobles rurals de la comarca, ha experimentat un fort creixement residencial. Molts dels plans parcials previstos des de fa temps s’han desenvolupat de cop, altres ho faran d’immediat. El gràfic d’evolució de la població ens indica que Llorenç va tenir una població estancada fins el 1996. A partir d’aquell any ha experimentat un creixement ascendent significatiu. De seguir aquesta línia ascendent, Llorenç, d’aquí a cinc anys, duplicarà la població de fa deu anys: de 1.300 l’any 1991 a 2.600 habitants l’any 2006.

Enrera queden les previsions de les Normes Subsidiàries de Planejament del 85 que preveia una població de més de cinc mil habitants per aquest any passat. Llorenç té actualment 1.800 habitants, tres vegades menys que les previsions de l’any 85.

Però les reserves de sòl per urbanitzar, més de 1.000 habitatges, encara són vigents i es poden desenvolupar. Tot dependrà dels criteris polítics que l’Ajuntament apliqui. S’ha de tenir en compte que, aquest increment de població, no es un creixement vegetatiu sinó migratori. L’augment es produirà per l’avinguda de famílies provenint, en gran part, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Els factors del creixement

Estem davant d’un efecte migratori d’expansió de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un procés que no és un fenomen estrany a Catalunya, terra de migracions, però que a la Comarca mai s’havia experimentat amb aquesta intensitat.

Aquest fenomen iniciat a la costa, per la transformació de la segona residència, s’està transmetent a molts pobles de la plana agrícola. És l’efecte expansiu del creixement residencial costaner saturat que cerca terrenys barats cap a l’interior induït per dos factors determinants:

1) L’augment de les xarxes de transport, tren, carreteres i autopistes, que apropa el nostre territori a la influència de l’àrea metropolitana de Barcelona.

2) L’oferta de sòl amb més bones condicions per a la residència: preus més econòmics de l’habitatge, una oferta acceptable, fins ara, de serveis: escolar, sanitari, esportiu... i un medi físic rural atractiu.

El procés s’inicià fa uns anys amb la transformació de la segona residència en primera de gran nombre d’habitatges de les urbanitzacions de la costa penedesenca.

Moltes famílies que viuen a l’àrea Metropolitana troben una oportunitat immillorable d’augmentar la seva renda venent el pis de la ciutat i anant a viure a la costa o de famílies que, davant l’alternativa de comprar un pis car en un barri de la perifèria urbana, prefereixen adquirir a la Comarca una casa en filera amb pati, per un preu més econòmic i en un entorn menys conflictiu i agressiu.

Un exemple molt freqüent és que, una vegada instal·lats a la Comarca, el cap de família va a treballar amb tren a la ciutat –un bitllet de Calafell a BCN costa menys de 300 pts- mentre els fills van a l’escola o s’apunten a l’atur. Els símptomes d’aquesta nova situació els trobem en l’increment de l’atur, -el Baix Penedès és una de les comarques amb l’índex d’atur més alt de Catalunya- i amb dèficit qualitatiu de dotacions escolars.

Un altre col·lectiu que es trasllada és el de la gent que es jubila i que cedeixen el pis de ciutat als fills i se'n venen a viure a la segona residència. La necessitat de dotar de serveis dedicats a la tercera edat, -geriatria, residències i atenció social i sanitària- es converteix en un problema cada vegada més greu.

Si la demanda ve motivada pels factors exposats l’oferta ve condicionada per dos fenòmens urbanístics que han marcat la trajectòria històrica de l’urbanisme comarcal:

1. La qualitat de la oferta generada a començaments dels anys 60, i mantinguda fins ara, pels operadors urbanístics privats, imposant un model de creixement basat en l’oferta massiva de sòl residencial, prioritzant la quantitat en detriment de la qualitat, i configurant un trencaclosques d’urbanitzacions de baixa qualitat amb manca de serveis i infrastructures orientades a una demanda de baix poder adquisitiu.

 

2. L’accelerat procés de creixement residencial indiscriminat, sense mesura i desestructurat, desproveït d’una planificació i d’un marc de referència sense cap relació amb els nuclis urbans existents i, sobretot, amb absència de mecanismes de desenvolupament d’activitats econòmiques paral·leles.

 

Del que resulta un model de creixement urbà marcat pel monocultiu de la residència unifamiliar de baixa qualitat inserida en urbanitzacions escampades pel territori sense cap relació amb el model xarxa de poblacions rurals històriques. Exemples propers a Llorenç tenim el Priorat de Banyeres, el Papagai, l’Arquet, el Molí del Blanquillo, Bonaterra, la Miralba, Can Gordei el Priorat de la Bisbal, etc..

Un Model de creixement de Ciutat Dormitori basat en que la gent hi te l’habitatge però treballa en un altre lloc i no se sent identificada ni cultural, ni social ni econòmicament amb el territori on viu però que reclama, del municipi on pertanyen, el dèficit de serveis que quasi totes pateixen convertint-se en una càrrega per l’Administració que la suporta.

Les urbanitzacions residencials, l’Idiada i les autopistes

L’avinguda massiva de forans aporta una nova cultura urbana d’al·luvió de diversa procedència social i cultural, un mestissatge que, si be aporta diversitat cultural a la Comarca, moltes vegades, en les urbanitzacions i els barris urbans de més baixa qualitat, apareixen símptomes importats de desintegració social importats dels barris metropolitans d’origen.

Tot i tenir en compte l’existència d’una gran diversitat en quan a la situació de les infrastructures i els serveis de les urbanitzacions i al nivell social, cultural i econòmic de moltes famílies que hi habiten, es pot constatar que, les urbanitzacions, en general, no són d’alta qualitat, ans el contrari, algunes, deslligades dels nuclis urbans tradicionals i per efecte del model de ciutat dormitori, són propicies a fomentar l’existència de grups socials aïllats del context, a l’aparició de focus d’inadaptació social, de nivells culturals mínims i de conflictes urbans: delinqüència i tràfic de drogues, producte de l’existència d’importants bosses d’atur, creant veritables "gettos" urbans que, davant de l’aparició d’una crisi econòmica important, poden arribar a tenir una greu incidència en el context social del conjunt del territori comarcal.

La societat civil dels pobles rurals de la Comarca s’han mantingut al marge d’aquest procés de creixement perquè, en els seus inicis, es considerava un fet positiu, en part, motivat per la preocupació històrica per la supervivència econòmica -Hem de recordar que la situació econòmica avanç del fenomen urbanitzador era precària, basada en una agricultura tradicional i una incipient indústria-. Davant d’aquest fenomen molts Ajuntaments han rebut amb els braços oberts el creixement residencial i "turístic", considerant-lo en molts casos la única sortida a la precarietat econòmica postfranquista.

D’altra banda, per l’existència d’un cert complex d’inferioritat de la cultura local, basada en les activitats tradicionals i folklòriques, respecte a un fenomen provenint de la "gran ciutat" i del turisme estranger que aportava nous aires d’obertura a una societat encara embolcallada per la cultura de l’antic règim.

L’avinguda de la democràcia enceta un procés de renovació i de revalorització de la cultura tradicional injectant-li aires de modernitat i fent aparèixer centres importants que aglutinen i cohesionen els pobles –com el cas de Llorenç- encara no tocats de ple per la nova avinguda de població que, davant les periòdiques crisi econòmiques dels anys 80, es consoliden a la Comarca i deixen veure l’amarga cara d’una realitat que res té a veure amb la imatge de prosperitat i obertura dels anys 60.

La nostra societat bàsicament integradora i gens conflictiva respecte a les successives migracions: la del Sud d’Espanya dels anys 60, la metropolitana dels 80 i la del sud d’Àfrica dels nostres dies, es troba en situació delicada per efecte de la saturació a que està sotmesa respecte al nou conglomerat social que el creixement residencial representa i que, segons les previsions estadístiques i la situació estratègica del nostre territori, auguren incrementar.

Avui dia, gran part de la societat civil del baix Penedès, veient el conflicte latent que aquest fenomen pot representar pel desenvolupament integral d’una societat cada vegada més complexa, i tot i acceptant el repte del fenomen acultural –l’intercavi entre dues cultures- comença a prendre consciència que, aquest creixement urbà residencial que s’està fomentant en molts municipis, pot generar desequilibris socials que tirin per terra la possibilitat d’estructurar una societat integradora i cohesionada que respecti la diversitat cultural i social de tots els seus habitants.

Sobretot perquè aquest augment d’habitants no va acompanyat del recolzament d’unes activitats econòmiques que el sustentin, convertint la Comarca en un territori cada vegada més vulnerable als imprevisibles canvis de l’economia ja que deixa en mans del sector de la construcció i de la seva influència, cada vegada més palesa, la decisió exclusiva del futur econòmic comarcal incrementant exponencialment el risc de fallida al apostar per un sector únic i tant inestable.

A tot això cal afegir-hi la poca valoració que els aspectes culturals i del coneixement, com a eina decisiva per impulsar, a llarg termini, la riquesa econòmica d’un territori es té des de les esferes de poder municipal i comarcal.

La necessitat d’un canvi d’estratègia en les directrius de la planificació territorial es fa palesa cada vegada més. Canvi que ha de venir des de la pròpia societat civil amb el retorn de les organitzacions cíviques que històricament varen desenvolupar una tasca important en la consecució de la democràcia i que posteriorment van, quasi, desaparèixer delegant el seu paper a les institucions i als partits polítics.

La integració social i la diversitat cultural no serà possible sense la contenció raonada del creixement. Desenvolupar-se més que créixer. Entenent que una societat no és un organisme que només creix en grandària sinó que, a més, ho fa en tots les aspectes humans del coneixement i de les seves activitats. El creixement té que anar paral·lel a la capacitat d’una societat per assimilar el seu desenvolupament integral i a la sostenibilitat dels seus recursos.

La voluntat de desenvolupar la cultura pròpia i adaptar-la a les noves demandes de la societat, potenciant les coincidències i valorant la riquesa de la diversitat, millorant els aspectes negatius de cadascuna -res tornarà a ser el mateix però el que serà depèn de l’actitud activa, conscient i responsable de la pròpia societat i de la seva capacitat integradora-. No és positiu queixar-se de que les coses canvien a pitjor, i si de cercar la manera de donar-li la volta per sortir de l’autisme o de la inèrcia en que moltes vegades la nostra societat es troba.

Per portar a terme aquesta tasca cal fer una lectura global del nostre territori. El plantejament de regne de Tàifes que es fa des de les administracions locals i la poca incidència territorial del Consell Comarcal impedeixen veure que una bona planificació comarcal milloraria tots els aspectes econòmics, socials i culturals de cada municipi.

El Baix Penedès és un petit país que va de la muntanya al mar, el seu funcionament integral reequilibraria un territori. Que es troba en una situació d’alerta roja: la costa superpoblada i la muntanya abandonada, un turisme en desaparició a la costa i un turisme inexistent a la muntanya, una plana agrícola en decadència envaïda per activitats metropolitanes rebutjades -centres logístics, indústria magatzem-, concentració de serveis a la capital -sanitat, ensenyament, etc..- i absència de dotacions a l’interior, desforestació a la muntanya i inundacions a la costa, etc.. – fa necessari el desenvolupament urgent d’un Pla Comarcal que reculli aquests desequilibris i cerqui la manera de superar-los. Aquest és el repte que cal abordar per damunt dels interessos partidistes i interessats que dominen la presa de decisions de la nostra planificació local.

Pau Batlle,arquitecte