elaborat per l'Assemblea d'Entitats Ecologistes de Catalunya (AEEC) a partir de documents de les entitats convocants de la manifestació:

Adenex Catalunya · AEEC · Agrupació Científico Excursionista de Mataró · Agrupació Excursionista de Catalunya · Agrupació Excursionista de l'Urgell · Agrupació Excursionista de Palafrugell · Agrupació Excursionista Talaia · Alnus · Alternativa Estel · Amics de la Bici · Amics de la tortuga de l’Albera · ANG · Anoia verda i neta · Ass Naturalista Ecologista · Associació Amics del Baix Empordà · Associació d’Amics del Pedraforca · Associació de Veïns de Sant Andreu del Palomar · Associació Excursionista Catalunya de Reus · Associació Excursionista Pedraneu · Associació Mediambiental Clip · Ateneu Popular Garriguenc · Bosc Verd · CAAN · CATAM · CEEx-ADENEX · Centre de Treball i Documentació · Centre Excursionista de Balaguer · Centre Excursionista de les Borges Blanques · Centre Excursionista de Lleida · Centre UNESCO de Catalunya · CEPA · CGT de Lleida · CGT Reus · Club Excursionista de Balàfia · Col·lectiu Amics dels Animals de Sabadell · Col·lectiu con fusió · Col·lectiu Ecologista de la Vall de Calonge · Col·lectiu P3M · Colla Ecologista "la Carrasca" · Colla Excursionista Sant Julià del Llor · Confederació general del treball (CGT) · Coordinadora d'Urbanisme Ciutadà · Coordinadora Salvem les Valls · Cop al TAV · Cordada - Associació Excursionista i Ecologista · DEMAC · Demall – Club UNESCO · DEPANA · Ecologistes de acció de Catalunya · El Fanal · El Lledoner · Escola del mar de Badalona · Espai Patoleia · Farrera Centre Excursionista i muntanyenc · FEDAN - Federació d’Entitats pro Drets dels Animals i la Natura · Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya · Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona - FAVB · Foment Excursionista de Barcelona · GDMNS - Grup de Defensa del Medi Natural de la Segarra · GEDENA - Ripollès · GENAB - Grup Ecologista del Nucli Antic de Barcelona · GEPEC · GEVEN · Grup de Defensa del Ter · Grup de medi ambient de Montcada i Reixac · Grup Ecologista l’Alzina · Grup Ecologista Món Verd · Grup Excursionista de l’Urgell · Grup Excursionista del centre agrícola de Sant Pau · GUB - Plataforma Salvem el Delta del Llobregat · IAEDEN · Il·lusió per al món · IPCENA · Joves en Defensa de l'Ebre · L’escurçó · La Bassa Roja, amics de la natura · La Farinera, Ateneu del Clot · La guineu del pla · La Xiruca Foradada · Limnos · Mediterrània · Mountain Wilderness de Catalunya · Pigot · Plataforma Cívica contra el túnel d'Horta · Plataforma Cívica per a la Protecció del Patrimoni Natural i Cultural del Baix Camp · Plataforma de Defensa de l'Ebre · Plataforma per a la conservació i el desenvolupament sostenible de les muntanyes de Prades · Plataforma per a la Defensa de la Salut i el Medi Ambient de Santa Margarida i els Monjos · plataforma per a la defensa del patrimoni cultural, històric i paisatgístic de La Ribera d'Ebre · Plataforma per a la Protecció del Patrimoni Natural, Històric i Paisatgístic de la Terra Alta · Plataforma per la defensa del Patrimoni Natural del Priorat · Plataforma Salvem el riu d'Aigua d’Ora · Plataforma Unitària contra l’autopista elèctrica · Revista Lo Gargall Fer · Salvem les Valls · SAM · SEO/BirdLife · Skamot Verd · Societat Catalana d’Educació Ambiental · UEC - Sants · UEC de Gràcia · Unió Excursionista de Catalunya · Unió Excursionista de Sabadell · Universitat Verda · WWF/Across the Waters

introducció

Aquest dossier que teniu a les mans —o a la pantalla de l'ordinador— vol ser un recull de problemàtiques ambientals que té ara el nostre país. No és —ni vol ser— un inventari exhaustiu perquè, malauradament, no acabaríem mai.

Està estructurat en diferents apartats: energia, aigua, espais naturals, urbanisme i infraestructures i residus, de cadascun dels quals es fa una repassada general i s'hi inclouen uns quants "casos pràctics" per il·lustrar-los.

Creiem que el recull és prou significatiu com per fer-se una idea que, malgrat els discursos triomfalistes de les administracions, som encara molt lluny d'estar en paus amb el nostre medi. A més, cada cop ens allunyem més d'aquest estat: la nostra petjada ecològica —quantitat de recursos que "necessitem" i la seva traducció en quantitat de territori— no para de créixer i ocupar cada cop més els darrers espais verges. El més greu, però, és que els Govern i les administracions semblen no adonar-se'n i segueixen hipotecant el nostre futur —i el de les generacions futures— a canvi del "creixement econòmic" sense saber si aquest creixement ens comportarà major benestar o si —com totes les evidències semblen indicar— els perjudicis seran majors que els guanys.

Esperem que el dossier us sigui útil i que us animeu a participar en la manifestació del 10 de juny on, entre totes i tots, hem de fer saber que no estem d'acord amb aquesta política i demanem un canvi radical i urgent. Evidentment, està permesa la reproducció del dossier i s'encoratja a fer-la. Si l'utilitzeu per algun article us agrairíem que citéssiu la font i féssiu arribar un exemplar de la publicació a l'AEEC.

Agraïm la col·laboració a totes les entitats i persones que han aportat documentació i idees per a l'elaboració del dossier.

L'actual estructura del sistema energètic català es basa en tres fonts d’energia que suposen gairebé la totalitat de l'energia primària consumida.

L’energia nuclear és la principal font d'energia, aconseguint el dubtós mèrit que el nostre país sigui el més nuclearitzat del món quant a producció d'electricitat. Aquesta opció ha suposat —i suposa a través del pagament de la moratòria nuclear— gastar una ingent quantitat de recursos econòmics públics i que no té futur enlloc del món.

Pel que fa a l'ús del petroli, és el producte d'una mobilitat basada en la potenciació del transport privat i la creixent necessitat de transport degut al model urbanístic i econòmic.

Un altre font, d'importància creixent, és el gas natural, que amb el 12% de l'energia consumida, s'ha anat fent popular a mesura que la xarxa de distribució de gas s’ha estès per tot el territori. És una de les energies pont cap a un model energètic sostenible.

Pel que fa a les energies renovables, només suposen aproximadament el 5%, tot i incloent-hi la hidràulica en grans embassaments. Així doncs, la dependència de les fonts fòssils i importades és aclaparadora.

És doncs, necessari assolir un canvi de model que permeti una lluita efectiva contra el canvi climàtic, un augment en l'eficiència que permeti una reducció en el consum i el desenvolupament urgent de les energies renovables.

L'energia eòlica

Fa quatre anys la producció d'energia fent servir la força del vent va esdevenir una activitat rendible econòmicament, Aquest fet va ser l'embrió d'una llarga i polèmica campanya, avui encara no resolta, i que afecta a tot el país, tot i que a les comarques tarragonines s'ha fet més palesa.

La manca de planificació i previsió de l'administració en matèria d'energia i de protecció i gestió dels espais naturals, ha estat el terreny abonat per fer créixer una polèmica d'abast i transcendència extraordinaris, però que —en el fons— tan sols té un problema greu: la ubicació sobre el territori de les centrals eòliques.

Aquesta és la gran discussió: comptabilitzar el desenvolupament d'aquesta font energètica neta i desitjable, amb la conservació d'uns espais d'un valor natural i cultural inqüestionable. La Proposta d'ordenació de l'aprofitament eòlic a les comarques tarragonines, elaborat pel Gepec amb el suport de l'AEEC i la col·laboració i consens de les Plataformes ciutadanes per la defensa dels valors naturals i culturals i la Web E-38, dibuixa com conservar tots els llocs valuosos de la nostra terra, i construir 35 centrals eòliques en zones elevades, a banda de les que es poguessin projectar a zones planes o de caràcter descentralitzat.

Desprès de quatre anys esperant una planificació adequada, la Generalitat exposa el decret i mapa de desenvolupament eòlic de Catalunya el novembre del 2000. Aquest pla permetria, fins i tot la construcció de centrals eòliques a llocs com els Ports o el Montsant, que es troben en tràmits de ser Parcs Naturals !. Davant l'allau d'al·legacions, suport de manifestacions multitudinàries (Mora d'Ebre, 4 de febrer de 2001, 25.000 criden prou d'agressions al territori; Barcelona, 25 de febrer 300.000 persones contra el PHN, i també contra el Mapa eòlic i la tèrmica d'Enron), i multitud d'actes i activitats, el Parlament de Catalunya, el 8 de març, en una votació històrica, fa retirar el decret i mapa eòlics, per que se'n redacti un de nou on es garanteixi la protecció dels espais més valuosos.

En aquest moment, el Departament de Medi Ambient refà el seu nefast projecte. Esperem que els seus propis tècnics tinguin més veu en aquesta ocasió, i que el resultat millori substancialment l'anterior. De tota manera, del tarannà de Sr. Felip Puig no n'esperem cap cosa bona, així que no cal esperar un final feliç i immediat d'aquesta complexa polèmica, com seria desitjable.

Una planificació energètica amb criteris de sostenibilitat com a alternativa a les noves línies d’alta tensió projectades

Els projectes de noves línies d’alta tensió han provocat mobilitzacions de protesta arreu on s’ha projectat. L’afectació electromagnètica a les persones, l’afectació a l’avifauna, l’impacte ambiental i el risc d’incendis que comporten son, tots ells, motius suficients com per replantejar-se noves infrastructures de transport d’energia si aquestes no son estrictament necessàries. Diverses plataformes cíviques tenen aturats projectes al Pirineu de Lleida, a les Guilleries i a les Gavarres.

Els conflictes derivats de les línies d’alta tensió han provocat molts debats parlamentaris, fins que es va aconseguir una moratòria de nous projectes que ha estat vigent durant el passat any i ha finalitzat el passat mes de març. Durant aquesta moratòria el Govern havia de planificar les necessitats energètiques del país fins al 2010, determinar els efectes de l’electromagnetisme en la salut i aprovar una nova normativa per a les línies d’alta tensió que l’Associació de Naturalistes de Girona va elaborar l’any 1998 i encara està aturada en els despatxos de la Direcció General d’Energia. De tots aquests deures, únicament s’ha vist un petit i escarit informe d’una "comissió d’experts" ple de mancances i errors tècnics.

El compliment dels compromisos adoptats per a la reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, i el compliment dels objectius de la UE en matèria d’energies renovables, que son d’un 12% pel 2010, son elements clau en la futura necessitat de noves línies de transport d’alta tensió. Cal tenir en compte que només que el creixement previst de les energies renovables passes d’un 2% a un 5% (una diferència d’uns 1.500 MW), amb una implantació geogràfica estratègicament repartida, faria innecessàries quasi totes les noves línies d’alta tensió de 400, 220 i 110 KV previstes.

Manifest antilínia

La companyia elèctrica Enher pretén construir una línia d’alta tensió entre Juià i Castell d’Aro, argumentant que és necessari millorar el subministrament actual i assegurar el cobriment de la demanda futura a la Costa Brava. El Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya considera aquesta obra necessària donat que la va declarar d’utilitat pública, sense atendre ni contestar les peticions fetes pels Ajuntaments afectats, ni les al·legacions presentades per algunes entitats ecologistes.

De portar-se a terme el projecte aprovat, l’impacte sobre el medi ambient seria clarament negatiu, hipotecant un espai protegit pel seu interès natural.

Fet encara més preocupant és el de no poder garantir la no existència d’efectes negatius sobre la salut de les persones.

Davant d’aquesta situació és fàcil entendre el rebuig social unànime, expressat tant pels Ajuntaments com per la població civil.

No estem en contra d’Enher, no estem en contra del subministrament elèctric a la Costa Brava, estem en contra del projecte aprovat perquè té uns clars impactes negatius.

Entenem perfectament que la companyia Enher vetlli pels seus interessos, però aquesta hauria d’entendre que defensem el nostre territori davant d’una degradació de tal magnitud.

Entenem que el consell executiu de la Generalitat anteposi els interessos col·lectius als particulars, el que no entenem és que qualifiqui de particulars els interessos defensats per entitats cíviques i ecologistes, partits polítics, sindicats i Ajuntaments afectats i no afectats.

No es pot millorar la qualitat de vida d’uns en detriment de la d’uns altres.

Creiem que hi han alternatives reals a aquest projecte que no s’han tingut en compte. Només demanem poder-ne parlar. Encetar negociacions per estudiar les propostes alternatives i intentar arribar a acords que puguin conciliar els interessos de totes les parts: Conselleria d’Industria, Enher, Ajuntaments afectats i l’Associació Antilínia.

Aturem les obres i parlem-ne, sinó difícilment es podrà evitar la sospita que els interessos d’uns quants s’hauran posat per davant dels de la majoria.

El municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant per la seva situació geogràfica i la seva estructura socio-econòmica, presenta una sèrie de característiques que el fan un territori ric i divers. No cal oblidar però, que presenta una sèrie d’alteracions que, en una societat desenvolupada i dinàmica com la nostra, no poden passar per alt. Cal recordar que el municipi està contribuint des de fa vint anys a la producció energètica de Catalunya i de l'Estat Espanyol, a través de les dues plantes nuclears, amb tots els impactes tant positius com negatius que una indústria d’aquest tipus comporta. Serà difícil d’oblidar per tots plegats l’ensurt de l’accident de la Central Nuclear Vandellòs I. Així mateix, altres aspectes negatius de la presència de les nuclears han estat la connotació negativa del nom de Vandellòs i la dificultat per al desenvolupament d'altres activitats econòmiques (agricultura, turisme,...), entre d’altres. A banda de l’impacte negatiu associat a les nuclears, el municipi també presenta una altra sèrie d’impactes que disminueixen la qualitat de vida dels habitants, com són les diverses infrastructures de transport energètic (línies d'alta tensió Barcelona-València, Vandellòs-Rubí, línies d'evacuació d'energia de les centrals nuclears, gasoducte Barcelona-Bilbao-València que passa a només 200 m. dels nuclis urbans de Vandellòs, Masboquera i Masriudoms), i la recurrència dels incendis forestals que des dels anys 60 estant afectant el medi natural.

És clar, que la presència de les dues plantes nuclears també ha generat uns ingressos importants per a les arques municipals, creiem però, que aquests ingressos han estat distribuïts de manera desigual arreu dels nuclis de població i del territori, i sense un programa clar de despesa, que sobretot ha afavorit les activitats lúdico-festives i culturals, en detriment de la inversió sobre el patrimoni natural, històric-arquitectònic i etnològic del municipi, especialment als nuclis i territori de l’interior. El resultat a dia d’avui és l’escassa inversió en qualitat de vida a llarg termini i la potenciació d’un mode de vida de consum ràpid.

Darrerament el municipi ha rebut ofertes per a la instal·lació de diverses infraestructures de producció energètica, com són propostes per a la instal·lació de parcs eòlics, i una proposta per a la instal·lació d’una central tèrmica de cicle combinat de 800 Mw., i sobre les quals l’Ajuntament o bé no s’hi ha posicionat, com en el cas de les propostes de parcs eòlics, o s’hi ha posicionat a favor, com en el cas de la proposta de central tèrmica de cicle combinat de 800 Mw.

L’excessiva importància que dona l’Ajuntament als interessos econòmics per damunt de les persones i del patrimoni natural, històric, cultural i etnològic del municipi, juntament amb la manca d’una aposta de futur clara i decidida de l’Ajuntament per la millora de la qualitat de vida dels seus habitants, ha fet sorgir entre els veïns del municipi la creació de la Plataforma per la Defensa del Territori de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, que reclama una millor qualitat de vida, menys indústries contaminats, més inversió en patrimoni, i en definitiva, un millor territori per al futur.

Els objectius de la Plataforma per la Defensa del Territori de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, són:

La defensa del patrimoni natural del municipi.

La defensa del patrimoni històric, cultural i etnològic del municipi.

La defensa de la qualitat de vida dels habitants del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

En referència a la proposta de l'empresa Gas Natural per instal·lar una central de cicle combinat de 800 Mw al municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, la Plataforma per la Defensa del Territori de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant n'és contraria a la seva instal·lació pels següents motius:

tot i estant d'acord en què les centrals tèrmiques de cicle combinat són, dins de les centrals de producció energètica contaminants, les més eficients i les que tenen un nivell d'emissions més baix, la proposta presentada per Gas Natural és desmesurada tenint en compte que al sud de Tarragona ja existeixen tres plantes nuclears, per la qual cosa la demanda d'energia elèctrica està suficientment coberta.

el municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant ja ha contribuït durant vint-i-cinc anys a la generació d'energia elèctrica a través de les dues plantes nuclears instal·lades al nostre municipi, a canvi d'uns impactes i uns riscos que vam haver d'assumir en el seu moment, donat que es tracta d'un procés de producció d'energia massa perillós per ser assumit per les grans ciutats. Cal recordar, a més, que encara queda una central nuclear en funcionament almenys durant vint anys més (si és que no s'hi posa remei abans).

cal una planificació energètica a nivell de Catalunya i de l'Estat Espanyol que potenciï la substitució de les plantes de producció energètica més contaminants i perilloses, per energies renovables (energia eòlica i solar) ubicades en espais de baix valor natural i paisatgístic, i centrals de cicle combinat de reduïda potencia i instal·lades prop dels llocs de consum importants. Un bon exemple d'això en seria la nova llei alemanya sobre energia.

la instal·lació ara d'una central d'aquest tipus acabaria per ensorrar altres sectors econòmics que amb el temps s'han anat desenvolupant (especialment el turisme de sol i platja tradicional tant del nostre municipi com dels municipis veïns, però també tot el relacionat amb les segones residències, i també l'incipient turisme interior).

Les alternatives per al desenvolupament del municipi que proposa la Plataforma van encaminades a millorar la qualitat de vida dels seus habitants. És per això que proposem la consolidació del polígon industrial "Les Tàpies" amb activitats no contaminants, la consolidació del turisme de sol i platja amb un màxim de respecte per l'entorn natural, la potenciació del turisme d'interior, i el foment d'alternatives agrícoles. El que no volem és que el municipi torni a dependre socio-econòmicament d'una activitat contaminant com és la proposada per Gas Natural.

L’empresa americana ENRON pretenia construir una Central Tèrmica de 1600 MW, de cicle combinat gas natural-gasoil, en una comarca que ja pateix els dos grups nuclears d’Ascó i la central hidroelèctrica de Riba-roja. El projecte comptava amb el beneplàcit entusiasta de la Generalitat i de l’ajuntament de Móra la Nova, per als quals una inversió propera als 100.000 milions eren un ham suficient per menystenir qualsevol problemàtica d’ubicació i contaminació. El GEPEC fou el grup que des del primer moment va generar, en els mitjans de comunicació i en al·legacions administratives, les consideracions i els problemes que aquesta instal·lació tindria en les comarques de l’entorn i en les seves perspectives de desenvolupament sostenible. Les nostres al·legacions serien:

La manca d’un Pla Energètic global que justifiqui la necessitat de la planta en el present o en el futur immediat per a la demanda de Tarragona o de Catalunya.

La paradoxa de voler implantar Energia Eòlica per lluitar contra l’Efecte Hivernacle mentre paral·lelament es projecten només a Tarragona 3000 MW d’energia tèrmica generadora de CO2. Només ENRON produiria unes 5.500.000 tones de CO2 /any.

L’impacte visual en el paisatge de quatre xemeneies de més de 100 metres enmig d’un entorn rural, circumdat per muntanyes ben conservades, vinyes i fruiters.

La manca d’estudis climàtics que demostrin que no hi hauria cap repercussió contaminant per les emissions en CO2, SO2, NO... Cal tenir en compte que la comarca de la Ribera pateix d’inversió tèrmica i de boires hivernals freqüents.

La línia elèctrica d’evacuació molt propera a hàbitats de rapinyaires.

Els probables efectes d’acidificació a causa del SO2 i del NO2 en l’agricultura.

La necessitat que les centrals d’energia siguin més petites i estiguin a prop dels centres de consum, per evitar pèrdues energètiques i noves línies d’alta tensió.

Al voltant d’aquestes consideracions, es va desenvolupar un ampli moviment social i la creació de la Plataforma de la Ribera d’Ebre. Debats, assemblees, reunions... en tots els pobles de les comarques afectades van servir perquè quallessin en la població els arguments que el nostre grup havia plantejat i perquè els estaments econòmics més importants (viticultors, turisme rural, sector de la fruita dolça .. ) es posicionessin contra ENRON. S’establia una Coordinadora amb les Plataformes que actuen amb el GEPEC contra la construcció indiscriminada de Centrals Eòliques i s’adoptava una unitat d’acció amb la Plataforma de Defensa de l’Ebre que lluita contra el Pla Hidrològic. El resultat foren multitudinàries assemblees a Falset, Móra d’Ebre, Gandesa.. que van posar els polítics de la comarca entre l’espasa i la paret. Una manifestació entre Móra d’Ebre i Móra la Nova de més de 25.000 persones deixava en evidència la Generalitat que es quedava patèticament sola defensant la necessitat de la Central. Caldrà la sonada manifestació de Barcelona del 25 de febrer i la cèlebre sessió al Parlament de Catalunya el 8 de març perquè es facin efectius els tres grans objectius de la revolta de l’Ebre: la retirada del Pla Eòlic, la retirada del projecte d’ENRON i la moció contra el Pla Hidrològic.

La primera meta s’ha aconseguit. Però queda encara molt camí per recórrer!

Malgrat que la percepció generalitzada és que la biodiversitat és un patrimoni d'altres continents com el sub-continent sud-americà, Àfrica o Àsia, la biodiversitat a Catalunya és realment important: Catalunya és una de les zones europees amb més biodiversitat i s'hi poden trobar una tercera part de les espècies europees per la major part de grups d'organismes.

Aquesta riquesa, però, està ben lluny de tenir la seguretat de mantenir-se en el temps, ja que les mesures per preservar-la són insuficients.

D'una banda, un dels punts febles en la política de conservació de la biodiversitat és la nul·la protecció dels espais que es troben fora de figures de protecció legals, malgrat puguin ser d'interès ecològic. En aquest sentit, caldria tendir a augmentar la presència d'espais insuficientment representats entre els espais protegits. La manca de mesures de conservació és especialment deficitària en hàbitats litorals i marins, fluvials, agrosistemes...

D'altra banda, és especialment preocupant la minsa o nul·la dotació econòmica de que han gaudit els espais protegits recollits en el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) des de la seva creació el 1992.

A nivell polític, el principal culpable d'aquest estat és que no hi ha hagut la voluntat de fer del medi ambient un factor transversal, a tenir en compte en totes les polítiques de l'administració, tal i com ja fa temps que es reclama als principals fòrums internacionals.

El litoral català, tant per a la seva escassa extensió i elevada fragilitat, com pels intensos aprofitaments urbanístics de lleure, industrials i d'altres, constitueix el sistema natural més degradat de Catalunya.

En una franja d'uns 585 km es concentra la major densitat demogràfica del país, que s'apropa als tres milions d'habitants. A aquests cal afegir-ne els dos milions de població flotant, que en moltes poblacions significa multiplicar fins a trenta vegades la seva població fixa. Això implica un augment dels problemes ambientals, atès que aquest creixement és estacional, molt localitzat i en zones on no sempre es pot donar una sortida adequada als problemes de residus urbans, aigües residuals i ocupació del sòl.

El turisme és i ha estat el principal factor de destrucció, degut a l'ús indiscriminat i intensiu d'un espai molt escàs. L'activitat industrial també es concentra bàsicament a aquesta franja i determina, més que una ocupació del territori, greus problemes de contaminació.

La façana litoral està molt urbanitzada i en trams com el de Vilanova - Tarragona o el Maresme arriba fins el 90% d'ocupació de la costa. Aquest fet es va iniciar en gran part als anys seixanta i continua a principis del segle XXI. A Catalunya només trobem dues grans finestres obertes al mar: el Cap de Creus i el Delta de l'Ebre. Fora d'aquests dos punts el litoral té molts pocs llocs sense edificar i alguns de molta vàlua: La Platja de Castell (Palamós), la Punta de la Móra (Tarragona), la Platja Natural dels Salats i Muntanyans (Torredembarra), Les Madrigueres (El Vendrell), els Colls Miralpeix (St. Pere e Ribes - Sitges), Calafató (Ametlla de Mar) aquests darrers greument amenaçats.

Dels 68 municipis del litoral, més de la meitat tenen el corresponent port esportiu. Només a la costa gironina hi ha 17 ports esportius. A Tarragona en un tram de 20km entre Segur de Catalfell i Torredembarra, hi ha cinc ports esportius. Aquesta proliferació no té cap fonament en la demanda del mercat i està cridada a assolir unes elevades quotes d'inflació d'amarraments, això sí, tot destruint de forma irreversible el litoral. Encara sembla que se'n construiran de nous a llocs de moltíssima vàlua com el Cap de Creus (Port-Lligat) i el Delta de l'Ebre (El Garxal, a la gola del riu). Els ports i altres espigons han desfigurat el perfil de la costa, provocant recessions que després s'han de paliar amb costoses regeneracions que no sempre tenen l'efecte desitjat i a sobre poden tenir un elevat cost ambiental.

Després, l'únic lloc encara lliure a prop de la conurbació barcelonina, el Delta del Llobregat, està en vies de ser convertit en una àrea logística de mercaderies per mar, terra i aire. Els problemes de contaminació marina encara no estant resolts, ja que només s'han fet emissaris submarins per enviar més lluny la porqueria i tan sols en les àrees turístiques. Òbviament, la millora de les condicions del mar passa pel sanejament dels rius, cosa encara molt aturada.

Només son de protecció especial segons la Llei d'Espai Naturals la major part del domini públic de litoral del Delta de l'Ebre i unes 100ha del Delta del Llobregat. La resta de zones estan protegides amb grau mínim per la seva inclusió en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN), però això no preserva la totalitat del litoral encara ben conservat, havent-hi punts interessantíssims lamentablement exclosos.

S'ha de començar a exigir que aquestes consideracions deixin de ser només paraules: Si el litoral està molt urbanitzat, ha de començar a desestimar-se nous projectes d'urbanització inclòs passejos marítims de ciment. Si hi ha massa ports, no se n'han d'autoritzar més. Si cal conservar els darrers bocins de litoral, cal arbitrar les mesures efectives de protecció amb regulacions específiques en cada cas.

L’especulació amenaça i destrueix el Pirineu

Darrerament s’està evidenciant amb més força que l’especulació, especialment la urbanística, està desembarcant decididament al Pirineu una vegada exhaurit bona part del sòl disponible al litoral. Això sí, es presenten com a grans projectes "moderns" i "sostenibles" de noves pistes d’esquí que salvaran el futur de la gent i el territori.

Ampliació de Baquèira Beret a la Vall d’Àrreu. Malgrat tothom va coincidir en qualificar aquesta vall espai natural protegit (Decret del PEIN 328/92 i proposat a la Xarxa Natura 2000 de la UE), pels seus extraordinaris valors naturals i paisatgístics, ara el Departament de Medi Ambient (DMA) hi autoritza pistes d’esquí. El DMA, encara que vol donar la imatge de què no accepta el 100% del projecte de Baquèira, dóna el vist-i-plau a bona part dels requeriments que fa Baquèira d’esquiar en espais naturals protegits, deixant a més a més oberta, explícitament, la possibilitat d’acceptar en un futur tot el projecte.

Quin sentit té protegir espais naturals si finalment s’acaben acceptant els principals projectes que amenacen la seva conservació?

Catalana d'Occidente propietària de Baquèira, les administracions locals i el DMA han plantejat aquest projecte com l’única alternativa de supervivència del Pallars. El futur que plantegen es basa en la construcció i venda de més apartaments i urbanitzacions. Altrament, s’obvien les alternatives de connexió del Pallars amb les actuals instal·lacions de Baquèira (Plataforma pel Desenvolupament Sostenible del Massís de Beret) i les alternatives de desenvolupament vertaderament sostenibles defensades per les universitats (projecte DIAFANIS).

Noves pistes d’esquí a Filià (Vall Fosca). El projecte presentat per una promotora del Garraf Interllacs (autoritzat i a punt d’iniciar obres) també suposa la destrucció del PEIN de Filià, considerat un dels enclavaments més meridionals del Pirineu i zona d’aiguabarreig d’espècies que es troben al seu límit de distribució, on el 10% de les espècies de flora són endèmiques.

A més, aquest projecte ve acompanyat d’una macrourbaització, també autoritzada, de 7.000 llits a la zona d’Espui. Apartaments que de mitjana s’ocuparan entre 2 i 3 setmanes a l’any. L’excusa de fixar població és inacceptable perquè aquest model de desenvolupament ha evidenciat que provoca una distribució socialment injusta dels beneficis immediats i, alhora per tal de fixar un habitant amb residència permanent cal construir de 12 a 15 apartaments.

Contra aquesta autorització s’ha presentat un recurs contenciós administratiu, on es demana la paralització de les obres i la retirada del projecte. Si voleu més informació i/o voleu col·laborar-hi poseu-vos en contacte amb IPCENA (Tel. 973 26 37 93).

Demanem i exigim al Conseller que compleixi amb el compromís que va assumir davant l’AEEC (el juny de 2000) de no autoritzar noves ampliacions de pistes d’esquí abans d’elaborar un decret i mapa d’ordenació del sector.

Una línia de 400.000 volts que pretenen que travessi el Pirineu, potser per Salau (port de muntanya del Pallars Sobirà),o per Aragó, o per la vall d’Aran, o...... Aquesta línia es connectaria amb la línia Graus-Isona que ja ha estat aprovada pel "Ministerio de Indústria".

Aquesta línia servirà per exportar electricitat francesa, que li sobra de les seves nombroses centrals nuclears, al nord d’Àfrica i Portugal. Aquest excedent situa a França en immillorables condicions per competir en un mercat elèctric liberalitzat. Plantar tot el territori de torres d’alta tensió també afavoreix a REESA, la societat anònima que té el monopoli de la distribució d’aquesta energia a tot el territori espanyol, un altre exemple de lliure mercat en mans d’un sol propietari. Aquesta empresa es dedica a cobrar un peatge a totes les companyies elèctriques que utilitzen la xarxa (per això el nom d’autopista) i, es clar, de xarxa només n’hi ha una, com més quilòmetres, com més connexions, més diners.

Aquest projecte ens l’han intentat vendre com imprescindible per tenir un subministrament assegurat de llum, però els informes del Greenpeace són clars, l’Estat Espanyol produeix més electricitat de la que necessita i un projecte d’aquestes característiques és innecessari. A més, fer circular més electricitat nuclear pel territori suposa trencar la moratòria sobre l’obtenció d’energia mitjançant la fissió. Malgrat tot, un tram d’aquest disbarat està a punt de destruir el gran valor natural i paisatgístic de la serra del Montsec (Pallars Jussà i Ribagorça aragonesa). Contra l’autorització, els nostres advocats (militants ecologistes i experts en paralitzar obres criminals com la presa d’Itoiz, pantans de Santaliestra, Yesa...) han interposat un recurs d’alçada i s’ha iniciat un contenciós—administratiu (que pot costar entre 4 i 5 milions de pessetes i durar més de cinc anys ).

És un grup de persones i entitats de dins i fora de l’Aragó, Lleida i els Pallars que lluitem contra aquests projecte amb tots els mitjans que ens descobreix una imaginació fruit dels pocs mitjans. Els i les integrants de la plataforma treballen desinteressadament i les despeses que generen les nostres activitats (sobretot, les dels nostres advocats) es financen amb la venda de samarretes, festes i números de loteria de Sort (si toca segur que no la fan!).

Pallars Sobirà (Carme i Armand): tel/fax 973250098

Lleida (IPCENA): tel/fax: 973 26 37 93

territori i infraestructures

L’urbanisme català es troba en una situació d’ambigüitat respecte als criteris de sostenibilitat que les necessitats mediambiental i l’opinió pública reclamen.

Des de la inexistència d’un marc de referència, funció que hauria de complir el Pla territorial General, fins a una llei de l’urbanisme, a punt d’ésser aprovada pel Parlament, que te per missió "..facilitar l’actuació del agents urbanitzadors.." passant per l’expansió especulativa del plans generals costaners, o les operacions de l’esquí pirinenques, o de les grans infrastructures viàries i ferroviàries, energètiques, hidràuliques, etc.. configuren un panorama de desestructuració territorial preocupant.

L’intent de reconduir un costós pla heretat d’en Serratosa ha fracassat. Aquest, malgrat la macromalla Cerdà a escala territorial que homogeneïtzava un territori divers, introduïa un concepte acceptable: la definició de les illes urbanes en un entorn de reserva d’espais no urbanitzables format pels grans sistemes forestals i les àrees de clara producció agrícola. Tot i les mancances per apropar-se a un model sostenible era un intent rudimentari d’apropament a les teories mediambientalistes de compatibilitzar, harmonitzar i potenciar la complexitat territorial amb el procés planificador. Segurament, en Solans, si no hagués marxat, alliberat de la pesada tasca d’arquitecte municipal de Catalunya i gran coneixedor del territori hauria pogut afinar una mica més el Pla a una idea més integral del territori.

D’hores ença les energies institucionals s’han dirigit cap a la revisió de la llei de l’urbanisme com a única sortida a una situació d’estancament basada, en la inèrcia d’una economia que perd gas, amb l’únic criteri d’oferir un planejament sotmès a la demanda de la promoció privada i d’incentivar la construcció mitjançant la il·lusòria convicció dels promotors d’abaratir sòl tacant tot el territori, excepte les rares situacions de protegit.

És en els comentaris propagandístics de la llei on els "talibans" pujolístics introdueixen demagògicament conceptes mediambiental. En l’article d’en Pere Macias titulat "El nou model urbanístic" publicat al núm. 31 de la revista APCE l’abril del 2001 referent a la nova Llei d’Urbanisme, diu: "Era clara la necessitat de definir un nou model urbanístic basat en la compacitat del creixement de les poblacions i la prevalença dels espais oberts a fi de consolidar una cultura del respecte al territori i de l’economia de la seva utilització."

Res d’això se’n desprèn de la lectura del document. La Llei que s’aprovarà al Parlament és un document encaminat a agilitar l’execució del planejament, a dotar de competències més directes a les administracions, entre elles als consells comarcals i a Incasol, "..encarregada de modificar i simplificar els procediments per tal d’imprimir major celeritat i eficàcia en els processos, introduint mecanismes per facilitar l’actuació dels agents urbanitzadors, promotors i propietaris." no fen cap referència a les necessitats mediambiental del territori, a criteris de protecció urgent de molts indrets que poden caure sota la Llei 6/1998 de 13 d’abril –Llei del PP-. Mentrestant el territori segueix admetent les accions desplanificades dels diferents actors urbans amb capacitat d’intervenir sense tenir en compte els aspectes mediambientals més elementals.

El projecte del tren d’alta velocitat, a part de causar un fort impacte ambiental per les comarques on passa, ha portat a debat públic les mancances estructurals de la xarxa de rodalies i de mig recorregut existent, posant en crisi la versió del TAV com imatge de futur i si, en canvi, deixant entreveure l’oportunisme polític, les desavinences institucionals i la incoherència d’una xarxa d’alta velocitat que per si sola no té sentit sinó va acompanyada d’una planificació integral de la xarxa del transport inclòs, evidentment, el de mercaderies, autèntica pedra de toc per les aspiracions metropolitanes de les activitats logístiques dels ports catalans i la seva presència futura a Europa.

És en el si d’aquest debat on es detecten les contradiccions del sistema basat en un transport de mercaderies per carretera (97 %), el sistema de transport més insostenible, i que si no si posa remei col·lapsarà les autopistes mediterrànies.

No és menys preocupant l’increment de la mobilitat privada que, una manca d’estructuració del sistema de transport de viatgers afegida a l’expansió urbana d’urbanitzacions residencials de baixa densitat amb l’única previsió del cotxe privat, generarà.

El creixement unidireccional.

El creixement urbanístic català s’estructura sobre l’eix del seu litoral. Les dades són evidents: el 76 % dels habitatges nous dels dos últims anys s’hi concentren, així com més del 80 % de les inversions per edificis d’activitats. Aquestes inversions es fan sobre el 10 % del sòl urbà del litoral que correspon al 60 % del sòl urbà català.

Així mateix les inversions que la Generalitat de Catalunya farà mitjançant el "Pla de xoc" per gestionat l’entrada al mercat immobiliari de 428.200 habitatges entre el 2001 i el 2009, entorn del 75 % es construiran al litoral.

Sobre dades estadístiques del 1999 es constata que existeix a tot Catalunya una superfície de sòl urbà prop de les 100.000 ha, més d’un 3 % de la superfície total del territori català, amb unes previsions de sòl urbanitzable de 1,60 %, el que representa un sòl expectant de més de la meitat de l’actual sòl urbà. A tot això hi hem d’afegir el fort increment de sol urbanitzable que els ajuntaments costaners estan posant en joc avanç no aparegui la crisi econòmica que no permeti el salt quantitatiu d’aquestes poblacions. Es sorprenent quan el creixement demogràfic es troba, des de fa anys, estancat en els famosos 6 milions de catalans i que per tant aquest increment de sòl es preveu per activitats o per habitatges que espongin la densitat dels habitatges existents el que ens donaria també un panorama de insostenibilitat basat en la despesa energètica del sector de la construcció generada no precisament per un increment de població.

La contrapartida la trobem en els nombrosos pobles abandonats arreu de la geografia territorial de Catalunya. El cas dels pobles pirenaics on l’agricultura i la pastura dona pas a les instal·lacions de les inversions de lleure -a Baquèira i a la Vall Fosca, per recuperar l’economia de muntanya basada en les activitats d’oci de l’esquí, on darrera s’hi projecten els conjunts residencials de segona o tercera residència d’especulació d’alt "standing" - convertint la muntanya, i el camp, fins ara territoris productius en territoris terciaritzats. O el cas més proper del Montseny on en 30 anys han desaparegut 700 masies, que en definitiva són les autèntiques gestores del territori agrícola. O, com el cas del Montmell al Baix Penedès, on la muntanya genera paradoxes situacions de noves urbanitzacions residencials de baixa densitat de segona residència al costat de pobles rurals d’estructura medieval abandonats.

S’observa dons que en general l’administració tendeix a donar importància als factors econòmics immediats, sense tenir en compte la relació de fons entre l’economia (l’urbanisme) i la sostenibilitat. Aquesta segueix considerada com un problema difícil de resoldre, que cal tenir en compte en els discursos, però que als és tant difícil de resoldre tant perquè es tracta d’un fenomen mundial com perquè els agents econòmics no estan acostumats a la necessitat urgent d’adaptar-s’hi adoptant la política de qui dies passa anys empeny.

En definitiva, el debat de l’urbanisme, passa per la consideració global del sistema econòmic i la introducció de canvis substancials i per tant d’una revolució conscient i meditada del nostre comportament quotidià.

La progressiva aplicació de mesures mediambientals al nord d'Europa, a generat el desplaçament massiu d'engreix de bestiar cap a zones menys restrictives, amb bones infraestructures industrials i comercials. com Catalunya.

L'agricultura intensiva de tipus industrial, genera una activitat econòmica important a curt termini, però aquest excés de bestiar, traspassa a la societat tot un seguit de problemàtiques que podem separar en quatre grans blocs:

L’EXCÉS DE PURINS

Per la descompensació progressiva entre el creixement del número de caps de bestiar, i la base territorial que permeti una aplicació equilibrada. Les solucions tecnològiques (plantes de purins) poden disminuir els seu impacte, però ni tant sols plantegen les altres problemàtiques generades.

B) EL CONSUM D’AIGUA

Juntament a la pèrdua generalitzada de fonts i pous per contaminació d'excés de nitrats d'origen ramader, cal assenyalar la desaparició progressiva de recs i rieres, a causa de la construcció d’embassaments i captacions destinats a abastar explotacions ramaderes intensives.

Aquestes explotacions ramaderes de tipus industrial representen un increment espectacular del consum d' aigua, i la seva excessiva concentració fa perillar tant la seva disponibilitat com la seva qualitat.

C) CONDICIONS SANITÀRIES

Les distancies existents entre instal·lacions ramaderes no superen el cercle de seguretat que aconsellen les normatives menys estrictes, la qual cosa converteix a efectes pràctics, a les comarques amb alta densitat ramadera en nuclis d'alt risc sanitari. Qualsevol brot de pesta o infecció (febre aftosa, o pesta) es pot saldar amb l’alarma general del sector i la ruïna de les explotacions de tipus familiar.

L’alta concentració d'animals exigeix als cuidadors multiplicar per tres algunes medicacions, i en especial pel que fa a antibiòtics. Cal afegir per tant el tractament preventiu i curatiu encaminat a prevenir contagis i infeccions per contacte i proximitat d’altre bestiar. Evidentment a la medicació afegida, cal sumar-hi una sèrie de rentats i desinfeccions additives, que incrementen l’impacte de la massificació.

Poc respecte cap a la dignitat dels propis animals pel que fa al procés d’engreix intensiu, i –el que és prou important- disminució de la qualitat de la carn, gairebé inversament proporcional a l’alta concentració de caps de bestiar. La medicació esmentada (sigui per antibiòtics, sigui per sedants o altres), no tant sols influeix en el propi bestiar, sinó que perjudica la qualitat del consum humà i disminueix la seva valorització dins el mercat. Els etiquetatges de qualitat, o bé incorporen aquests aspectes esmentats, o bé inutilitzaran la seva raó de ser.

C) IMPLICACIONS SOCIALS.-

El pas de la cria tradicional, a l’engreix intensiu, ha transformat l’agricultura en una activitat obsoleta, i el valor de la terra ha passat a definir-se sobre tot per:

L’especulació urbanística

La quota de terres per aplicar purins

Pel creixement d’infraestructures de comunicació.

La integració de pagesos per part de grups industrials, ha suposat la transformació de la pagesia en peonatge, i sobretot la fi del domini de les relacions contractuals per part del pagès. En aquest marc d’anonimat la cursa per créixer ha estat generalitzada, però el saldo és evident:

Desnonaments continuats de pagesos (només a Osona 150 pagesos entre 1990 i 1998).

Desestructuració, per tant, del camp, amb una evident disseminació d’activitats No Agrícoles, en zona agrària i rústica.

CONCLUSIONS:

No cal ser gaire enrevessat mentalment, per desconfiar de l’administració que ha fomentat i justificat aquesta situació, i que encara dona llicències per a l’establiment i ampliació de més granges.

De les solucions que es proposen cal assenyalar-ne dues:

- redistribució

- tractament

1. En quant a la redistribució del bestiar, cal subratllar que més enllà d'una distància d’uns 12 km. de l’explotació fins al punt de destí del purí, la rendibilitat deixa d’existir. Així ho expressava el Sr. Torres del DARP en unes jornades sobre ramaderia.

L’argument de la redistribució queda segat d’arrel, si se segueixen donant permisos per a la construcció de granges en zones properes a les zones saturades.

En tot cas cal pensar en que el model de redistribució és viable en zones irregularment saturades, però inviable en territoris globalment excedentaris.

2. Pel que fa al tractament dels excedents, si be la urgència de la minimització de l’excedent ha fet i farà sorgir filigranes en el seu tractament, també és cert que en l’horitzó organitzatiu del sector hauríem de suggerir una sèrie d’aspectes:

El fet de fonamentar el sistema d’excedents de purins, en Plans de gestió, incrementa la burocratització de l’administració i normalitza una situació mediambientalment insostenible.

No resol, ni tant sols planteja els problemes de captació i despeses d’aigua i l’eixugament de rieres.

Per la nostra part, suggerim:

Abans que res, una reducció important de caps, que tingui en compte, a mig termini, un reequilibri entre terres i bestiar. Paral·lelament, s'hauran de penalitzar, sigui econòmicament, sigui a base d'incrementar-ne el control, els segments de bestiar que no disposin de terres per a la correcta aplicació del seu purí.

Moratòria total de creixement de la cabana porcina en zones vulnerables i properes, i implantació de Plans de purins.

I en darrer lloc, la introducció de conceptes com la dignitat en tot el procés de cria de bestiar respectant els seus cicles biològics, densitats més "humanes" en les explotacions ramaderes, i en resum, condicions bàsiques per a obtenir un producte de qualitat, apte per al seu consum, i òptim per a la comercialització.

Després d'haver estudiat en profunditat les característiques d'aquest transport i de les diferents alternatives ferroviàries europees, ens n'adonem que el projecte del TAV no és correcte des de cap punt de vista, ni del transport, ni financer, ni ambiental, ni social.

A nivell ambiental, el TAV no és simplement, un tren ràpid. Per a assolir les altes velocitats necessita uns condicionants tècnics importants. D'una banda una via de pas exclusiu per a ell, amb una afectació de terreny entre 100 i 150 metres d'amplada, que lesiona el país de nord a sud, creant un greu efecte barrera, i produint el trencament dels sistemes de relació entre una banda i a altra de la futura via. Requereix d'un traçat absolutament rectilini, amb radis de curvatura de 4 a 6 quilòmetres, i una pendent màxima d'un 1,5%. És evident que aquest traçat no s'adapta a la orografia catalana (força accidentada), ans al contrari, s'imposa al territori i als seus habitants. Les vies d'alta velocitat estan pensades per circular en territoris amb poca densitat de població i sense accidents geogràfics, condicionants que no es donen a Catalunya. El TAV, a més, hipoteca moltes hectàrees agrícoles i forestals, talla camins tradicionals, crea enormes moviments de terres, desmunts, terraplens, una important contaminació acústica i energètica (de consum similar a un avió) … i un llarg i espectacular etcètera.

A nivell econòmic, el TAV té un cost absolutament desmesurat, entre 1300 i 1700 milions de pessetes per quilòmetre (de moment, un cost total d'1,3 bilions de pessetes). Pràcticament tot el pressupost per a la construcció d'aquesta infrastructura surt dels pressupostos públics, però la seva gestió serà privada. Amb el TAV s'hipoteca el transport públic, per donar sortida a la suposada demanda d'uns 15 milions de viatgers a l'any que poden ser usuaris de l'alta velocitat (Sevilla-Madrid-Barcelona-frontera), davant la necessitat de transport de més de 380 milions de viatgers a l'any que utilitzem els trens de rodalies. El TAV provocarà el tancament de les línies no rendibles i de les estacions poc utilitzades, emportant-se la inversió més important de tot el transport ferroviari.

A nivell social, el TAV té un potent efecte centralitzador ja que només uneix les grans capitals econòmiques, menystenint i menyspreant el 90% del territori català pel que circula. El TAV no contempla aturades intermitges ni tant sols a les capitals de comarca, característica que accentua més la polaritat entre les grans capitals. El cost ambiental i social que paguen les comarques de Catalunya pel pas d'aquesta infrastructura és molt elevat, ja que no en treuen cap benefici, ans al contrari, ens empeny encara més cap a la desvertebració del territori. El TAV és un projecte innecessari que desvia les inversions de les necessitats socials urgents. Mentre que a Catalunya, política i mediàticament, ens venen diàriament aquesta infraestructura (amb les successives modificacions del projecte, les quals desvirtualitzen tota seriositat i rigorositat) a Europa s'abandonen els projectes pendents de línies d'alta velocitat, ja que resulten econòmicament inviables i ambientalment insostenibles.

Aquesta alternativa suposaria a nivell econòmic, una inversió d'un terç del cost total del TAV, aproximadament entre 300 i 600 milions per quilòmetre de via, el que implica un importantíssim estalvi econòmic, i també en temps ja que la despesa de temps entre Barcelona i Madrid seria inferior a les quatre hores. Els resultats d'explotació serien bons a l'integrar viatgers de moltes ciutats intermitges (ja que aquests trens hi poden fer aturades). No desfem el servei de RENFE ni el servei ferroviari a les petites ciutats (en benefici exclusiu de les grans ciutats) donant un excel·lent servei al turisme i al creixement econòmic comarcal. A més, milloraria la circulació de la resta de trens de rodalies, ja que el que s'està arranjant no és un sola via sinó tot el corredor ferroviari. El cost del transport de les mercaderies per vies convencionals té uns rendiments molt superiors al transport per vies de TAV i un cost en manteniment inferior, i a més, no privatitzem les línies per a la circulació de trens, i s'abaratirien els costos energètics i de producció d'energia.

A nivell ambiental suposaria no malmetre el territori amb una nova infrastructura, evitant així el greu impacte ambiental i paisatgístic sobre el medi. A més, assolim un guany per a totes i tots ja que possibilita la vertebració real del territori (ja que aquests trens permetrien les aturades a ciutats intermitges). La realització d'aquesta proposta permetria un major ús social d'un transport públic finançat entre tots.

No entenem el per què no es posa en marxa aquesta alternativa. Els beneficis tècnics, ambientals i socials superen amb escreix tots els inconvenients del TAV, i més tenint en compte l'experiència europea. França ha començat a redimensionar els projectes previstos i a buscar solucions menys costoses. A d’altres països les inversions en alta velocitat també s’han alentit i els projectes s’estan revisant. És incomprensible que les administracions públiques no hagin estudiat i posat a debat totes les possibles solucions al problema de la mobilitat. I més, tenint en compte que la mobilitat no és un reflex espontani de la societat, sinó que té una causa que l'impulsa, el nou model socio-econòmic, el neoliberalisme. Les administracions, promotores d'aquest model, no tenen cap pla global per fer front a aquesta situació. L'alta velocitat no és una qüestió indiscutible, és només, una de les existents, la més cara, la més impactant, la més innecessària i la que no resolt el problema de transport de la majoria de la població. La moda de l'alta velocitat dels anys 80 als països europeus arriba tard, i en plena discussió sobre la continuïtat o no d'aquest sistema a Europa. Això ens ha de fer reflexionar. Diguem NO al TAV!.

COPALTAV

(Coordinadora de Plataformes per una Alternativa al TAV)

La construcció del túnel d'Horta significaria un pas més en posar la ciutat al servei de l’automòbil en comptes de al servei de les persones. Això, a més de fer-se en detriment del transport públic, impulsaria l’especulació, la imposició dels interessos de les grans companyies constructores sobre l'avenç cap a la insostenibilitat. Suposaria la inversió de 40.000 milions de pessetes al servei del cotxe privat, quan el transport públic va mancat de recursos.

A més, la construcció no només no reduirà el trànsit a la ciutat sinó que en provocarà un augment, com es va poder comprovar amb la construcció de les rondes. Aquest gran augment de trànsit suposarà un important impacte negatiu pels barris de Barcelona: 20.000 cotxes diaris més emetent gasos contaminants. A més, s'augmentarà les ja elevades emissions de gasos hivernacle de la conurbació de Barcelona.

A aquest impacte s’hi ha d'afegir la pressió urbanística als seus voltants: construcció de benzineres i grans superfícies comercials a les entrades dels túnels, pèrdua de sòl públic i per equipaments en benefici de l’especulació immobiliària, així com contaminació acústica i atmosfèrica amb els seus efectes sobre la salut… Barcelona és una de les ciutats més sorolloses del món.

La ciutat no ha de pujar a la muntanya, sinó a l’inrevés. Collserola és un parc natural que hem de preservar, però encara és molt més que això, és el nostre pulmó natural.

Si es construeix el Túnel suposarà una agressió molt forta al Parc: la degradació de la riquesa natural que encara es conserva a l’entorn metropolità. La fauna de la serralada estarà encara més aïllada per la reducció d’espai lliure entre Sant Cugat i Cerdanyola.

La zona del Vallès anirà perdent els seus espais naturals a causa del creixement urbanístic i d’estructures innecessàries des del punt de vista de la sostenibilitat (creixement descontrolat de la vivenda, carreteres, camps de golf,…). S’aniran eliminant progressivament els ja escassos espais agrícoles i forestals…

La vall de Bas, localitzada al sud-oest de la Garrotxa, constitueix una plana d'origen lacustre envoltada per muntanyes entre les que destaca el massís del Puigsacalm. La seva situació estratègica, a llevant de la serralada Transversal i per tant, molt humida, condiciona un medi natural ric.

Apareixen, localitzades en un ampli ventall d'ambients, un gran nombre d'espècies endèmiques, rares o que presenten aquí el seu límit de distribució. El paisatge, dominat pels conreus i els masos dispersos, s'ha convertit en la principal demanda d'un turisme en augment que, a més, aprofita la proximitat del Parc Natural de la Zona Volcànica. Els sòls profunds i fèrtils, els més rics de Catalunya segons un estudi recentment elaborat pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, permeten el desenvolupament d'una agricultura que fan de la Vall d'en Bas un dels municipis amb major nombre de pagesos.

L'eix Vic-Olot per Bracons es planteja com una infraestructura viària ràpida i de peatge, amb un important nombre de vehicles pesants, i amb una tercera part del seu trànsit de llarg recorregut i de pas. Hores d'ara està inclosa en la Red de Carreteras de Gran Capacidad del Ministeri de Foment.

Els impactes

El territori que travessaria l'autovia és d'un gran valor natural, ecològic i paisatgístic, fet que s'evidencia en la seva protecció. La Garrotxa és la comarca de Catalunya que té una proporció més alta del territori inclosa en el Pla d'Espais d'Interès Natural.

L'eix tindria conseqüències socio-econòmiques indesitjables per a la Garrotxa. Els efectes serien especialment negatius per l'agricultura, el turisme i el comerç. Ningú no pot assegurar que la indústria, el sector econòmic més important, no es vegi afectada per la pèrdua de l'efecte seu que exerceix el sistema urbà d'Olot.

Del conjunt de persones i entitats que l'any 1994 es varen aplegar a favor d'una determinada concepció del desenvolupament futur, i contra l'eix Vic-Olot, naixia Salvem les Valls. Al llarg d'aquests anys l'entitat ha dut a terme diferents accions per tal d'informar i sensibilitzar la població i generar estats d'opinió en la societat. A finals de l'any 2000, l'entitat va decidir actuar per la via judicial, interposant recurs contenciós administratiu contra la resolució del Departament de Política Territorial i Obres Públiques per la que s'aprovava l'estudi informatiu i d'impacte ambiental.

Els projectes de l'eix Vic-Olot

Els orígens de l'eix Vic-Olot estan molt relacionats amb l'eix transversal ja que la connexió Osona-Garrotxa formava part l'any 1989 de les tres alternatives plantejades en la continuació de l'eix des de Vic cap a llevant. L'alternativa Vic-Olot de l'eix Transversal, que es va descartar, per les seves repercusions socio-econòmiques i ambientals, fa més de deu anys a favor del traçat Vic-Sta. Coloma-Girona és la que torna a ser promoguda per la Conselleria al càrrec de la qual hi ha l'Olotí Pere Macias.

La pressió de la societat han obligat l'administració a modificar vàries vegades el projecte inicial. El primer estudi informatiu de 1994 projectava un traçat d'uns 36 quilòmetres des de Manlleu a Olot. El 1998 la conselleria el segmentava en tres projectes diferenciats, a efectes de dividir l'oposició i infravalorar l'impacte real.

Les dificultats tècniques que planteja la inserció de l'autovia en aquest paisatge queden ben paleses en les característiques del darrer projecte presentat. L'autovia, actualment en fase de redacció el projecte constructiu, incompleix la normativa de forma que no garantiria la seguretat del futurs usuaris.

El Delta del Llobregat

El Delta del Llobregat, 2ª zona humida més important a Catalunya i protegit parcialment com a Zona d’especial Importància per a les Aus (ZEPA) espai PEIN i Reserva Natural, té a sobre l’espasa de Damòcles que suposa la signatura al 1994 del Pla d’infrastructures del Delta del Llobregat i d’altre projectes que s’han afegit aprofitant la conjuntura urbanística.

Aquesta es una breu ressenya del projectes i el seu impacte sobre l’entorn.

Desviament del riu Llobregat 2 km al sud de la seva desembocadura actual

Promotor: Ministeri de Medi Ambient i Generalitat de Catalunya

Estat actual de l’obra: S’han licitat les obres i aquestes han de començar en qualsevol moment, un cop ja s’ha formulat la declaració d’Impacte Ambiental. S’ha presentat queixa a la Comissió Europea (CE).

Afecció als espais i valors naturals: Destrucció de part de la pineda de ca l’Arana i de Cal Tet (qualificades com a hàbitats prioritaris per la CE). Pèrdua de sol agrícola i destrucció de la llera actual del riu Llobregat. Afecta a 17 ha de la ZEPA i del PEIN i Reserva natural

Promotor: Ministeri de Foment i Autoritat Portuària de Barcelona.

Estat actual de l’obra: Un cop apareguda la declaració d’Impacte, s’ha començat a fer alguna de les obres, encara que no les mes agressives per l’entorn.

Afecció als espais i valors naturals: Destrucció de la maresma de La Podrida, pèrdua important de platja i front litoral d’us públic. Afecció a espècies d’ocells protegides. Regressió de la costa degut a la construcció del nou dic

Pla Director de l’Aeroport del Prat-Barcelona

Promotor: Ministeri de Foment, Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Ajuntament del Prat de Llobregat.

Estat actual de l’obra: S’ha presentat l’Estudi d’Impacte de només una part de les obres que contempla el Pla Director, encara està sense resoldre la Declaració d’Impacte d’aquesta part. S’han començat les expropiacions per tot l’àmbit d’aplicació del Pla Director malgrat no estar fets els projectes ni la Declaració d’Impacte.

Afecció als espais i valors naturals: Afecció directa a les llacunes del Remolar i la Ricarda. Destrucció de maresmes de Can Sabadell i de l’important espai del Pas de les Vaques. Destrucció de la Pineda de Can Camins així com d’altres hàbitat considerats com a prioritaris per la CE. Afecció a territori d’alimentació i cria de nombroses espècies d’ocells considerats com d’especial conservació a la legislació Europea, estatal i autonòmica.

Promotor: Ministeri de Foment, Generalitat de Catalunya, Consell comarcal del Baix Llobregat.

Estat actual de l’obra: Una part del projecte ja ha tingut la pertinent declaració d’impacte. Encara estan pendents d’acabar de concretar els accessos a l’Aeroport i Barcelona

Afecció als espais i valors naturals: Destrucció de molt espai agrícola i repercussió greu sobre l’aqüífer del Delta en el tram que discorre soterrat.

Promotor: Ajuntament de Viladecans

Estat actual de l’obra: Realitzat l’Estudi d’impacte. Falta el pronunciament de la Generalitat. Estan presentats diversos contenciosos-administratius i una queixa a la CE.

Afecció als espais i valors naturals: Destrucció de part de la ZEPA i PEIN del Delta del Llobregat. Contaminació de l’aqüifer. Restricció d’ús per a la ciutadania. Afecció a nombroses espècies de ocells, plantes, així com rèptils i amfibis.

Promotor: Ajuntament de Viladecans, Direcció General de Costes.

Estat actual de l’obra: Està pendent de redactar-se el projecte constructiu i tenir el beneplàcit final de Costes. El Ministeri de medi Ambient va decidir que no calia estudi d'impacte Ambiental.

Afecció als espais i valors naturals: Afecta a hàbitats d’espècies protegides. Degradació de la platja i pèrdua de ecosistema dunar. Freqüentació humana d’espais sensibles a la pressió antròpica.

Promotor: Ministeri de Foment

Estat actual de l’obra: Acabada sense aplicar les mesures correctores d’impacte Ambiental.

Afecció als espais i valors naturals: Destrucció d’espai agrícola, de patrimoni històric (Masies). Degradació de l’entorn del riu Llobregat.

aigua

La gestió de l'aigua a Catalunya està cimentada en la desmesura i la por. La desmesura de l'oferta il·limitada i la por de les inundacions o de quedar-nos sense aigua per beure.  Aquest tipus de gestió ha portat a una degradació important dels nostres sistemes aquàtics i a un risc important de col·lapse del sistema d'abastament, que es pot observar en tots els aspectes del cicle hidrològic.

RÈGIM DELS RIUS I INUNDACIONS

Molts dels nostres rius estan secs per les minicentrals que deriven les seves aigües amb concessions abusives.

La sobreexplotació d'alguns aqüífers ha assecat moltes fonts i afecta de forma directa el cabal de molts rius.

Sota els embassaments de regulació o hidroelèctrics, els rius s'han transformat en canals de cabal gairebé constant i s'han eliminat les fluctuacions de cabal necessàries per mantenir la salut de les comunitats d'organismes aquàtics.

Les inundacions són vistes com una catàstrofe quan es tracta d'un element clau pel funcionament dels rius i la preservació dels sistemes de ribera. La seva perillositat està més aviat relacionada a la manca de respecte a la normativa que regula les zones inundables (zona de policia de riu) i que ha permès la seva colonització per urbanitzacions i ciutats.

La creixent canalització dels rius porta a un augment important del risc d'inundació a les poblacions d'aigües avall.

La construcció d'embassaments ha disminuït el cabal sòlid de tots els rius, afectant greument les platges. La situació es especialment greu al Delta de l'Ebre on la falta de sediments, la consolidació dels existents i l'augment del nivell de la mar pot provocar la desaparició de, com a mínim, una quarta part del seu territori a mitjan segle vinent.

QUALITAT DE LES AIGÜES

El Pla de Sanejament no ha suposat la recuperació efectiva de la fauna i la flora dels rius perquè s'ha confiat tot a la depuració sense prendre mesures de prevenció i per això:

Les parts baixes del Llobregat, Besòs, Foix, Francolí, Ter i altres rius no han recuperat la seva població de peixos i altres organismes com tantes vegades s'ha promès per la ineficàcia del procés de depuració.

Molts rius comencen avui en una depuradora i en aquestes circumstàncies, per més que la depuradora funcioni correctament, és impossible la restauració de la comunitat biològica sense mesures de control de la demanda que permetin cabals de dilució important.

La contaminació salina del Llobregat no s'ha solucionat, tot i les mesures de remediació que s'han pres (col·lector de salmorres) per l'existència de muntanyes de runam que s'acumulen de forma creixent.

L'eutrofització segueix creixent a rius i embassaments com a conseqüència de l'excés de nutrients (fòsfor i nitrogen) que provenen de les depuradores o de la contaminació difusa originada per l'excés d'adobat de camps amb purins o amb fangs de depuradora.

Els fangs de depuradora s'estan usant de forma creixent indiscriminada arreu de Catalunya sense un control efectiu de l'administració. Això provoca contaminacions directes dels rius (com ha succeït recentment a l'Anoia) o als aqüífers (nitrats als pous i aqüífers).

D'altra banda, en molts casos la recuperació d'una certa qualitat de l'aigua és aprofitada per espècies al·lòctones (el cranc americà, la tortuga de Florida) que impedeixen el retorn de les espècies pròpies del país sense cap acció decidida dels nostres gestors per fer front al problema.

La gestió piscícola de Catalunya s'ha convertit en un negoci de granja sense cap més criteri que la introducció de truites per ser pescades de forma immediata, mentre s'ignora la capacitat de càrrega dels ecosistemes

SISTEMES DE RIBERA

La construcció dels sistemes de sanejament, l'acció de la Junta d'Aigües per, pretesament, protegir-nos de les riuades, els plans d'ordenació urbana i la construcció de carreteres i autovies estan destruint els nostres sistemes de ribera.

La desaparició dels ecosistemes de ribera significa la impossibilitat de recuperar els rius com ecosistemes i, per tant, desmereix els possibles avenços en depuració

REUTILITZACIÓ i ESTALVI D'AIGUA

L'estalvi d'aigua dels recursos actualment utilitzats i la reutilització de les aigües depurades es pot dir que és anecdòtica a Catalunya. Des de la darrera sequera a inicis dels anys noranta es pot dir que no s'ha fet gairebé res en aquest sentit. Per això no és d'estranyar que, davant la recent situació de sequera, ens manquin recursos.

Mentre es destaquen algunes accions puntuals que s'han fet en el tema de la reutilització de les aigües (camps de golf) s'ignoren les enormes potencialitats que existeixen, o hi ha instal·lacions (com la que es va construir a Sant Feliu del Llobregat) que romanen sense funcionar des de fa anys per manca de voluntat i inversió de les administracions.

ABASTAMENT

La nova directiva sobre les aigües de beguda que ha aprovat la Unió Europea exigirà una major qualitat de les aigües i més control analític als abastaments. Alguns temes fins ara no considerats seran prioritaris com els microcontaminants orgànics o la salinitat. Sense mesures de prevenció serà impossible controlar aquests factors que poden impedir la potabilització de moltes aigües.

El preu de l'aigua és un factor de desigualtat social, ja que l'escala actual no recull la diferència entre els que consumeixen i els que estalvien. La "guerra de l'aigua" porta molts anys sense solució i obté una contestació social creixent.

Davant d'aquesta situació, els sotasignants creuen que l'única manera de garantir la biodiversitat i funcionalitat dels ecosistemes aquàtics catalans, així com un abastament de qualitat, requereix el canvi cap a una nova cultura de l'aigua que abandoni la cultura de la por i s'orienti cap al control de la demanda i a la prevenció. Això significaria:

Garantir un règim de cabals (amb els seus màxims i mínims i no un cabal fix) aigües avall dels embassaments, inclosos els de les explotacions hidroelèctriques pirinenques.

Establir un règim de cabals adequat per a totes i cadascuna de les minicentrals que hi ha a Catalunya, que permeti la pervivència del riu com a ecosistema i la seva continuïtat mitjançant un sistema de pas pels peixos.

Un sistema coordinat d'explotació de les aigües subterrànies i superficials que impedeixi la sobreexplotació dels aqüífers i l'assecament de les fonts. L'aigua dels pous hauria de ser la reserva pels moments de sequera i no al inrevés com passa ara.

Una bona gestió del sistema de sanejament que implica tractament secundari i terciari a totes les depuradores de Catalunya amb un sistema previ d'homogeneïtzació que garanteixi el seu funcionament 24 hores al dia i 365 dies a l'any. També s'hauria d'avançar en la separació de les aigües pluvials per impedir que en moments de pluja les depuradores no siguin capaces d'absorbir totes les aigües que els hi arriben.

Solució al problema de la salinitat creixent dels rius i sobretot al Llobregat amb mesures de prevenció que inclouria el retorn dels runes de les mines de sal al seu lloc d'origen.

Un sistema de gestió de fangs que garantís el seu ús correcte com adobs i evités la contaminació de les aigües subterrànies.

Establiment d'un sistema que permetés restablir el cabal sòlid dels rius, tant a les minicentals, com als embassaments —especialment a l'Ebre— i alhora impedís el seu rebliment fent innecessària la costosa operació de regeneració de les platges.

Respecte a les riberes existents i restauració de les que han estat degradades, el que implica entre altres coses controlar la ramaderia abusiva, l'expansió de la canya americana i reforestació amb les espècies pròpies de cada riu o torrent.

Un estudi que permeti conèixer de forma clara la incidència de les espècies al·lòctones sobre la nostra fauna i flora i es puguin establir les mesures pel seu control així com aquelles necessàries per a la potenciació de les espècies autòctones.

Un canvi radical en la gestió pesquera que transformi els vedats de pesca de granges intensives per fer negoci el cap de setmana en llocs per gaudir pescant els recursos que naturalment es poden extreure de la zona.

Potenciació de l'estalvi no només en l'àmbit domèstic com es fa a les campanyes destinades a advertir-nos de que la sequera es propera, sinó especialment en l'àmbit industrial i de serveis on és encara possible arribar a un 30% d'estalvi com a mínim.

Augment de la reutilització de les aigües de les depuradores, especialment a l'àrea costanera, sigui per usos agrícoles, per recarregar aqüífers o per serveis, i, fins i tot en moments de crisi, per potabilitzar. En cap cas no s'ha d'incentivar de forma exagerada la reutilització a les zones de l'interior, ja que podríem arribar a assecar els rius mediterranis.

Un abastament de qualitat, amb implantació de les mesures necessàries perquè l'aigua de l'aixeta sigui de màxima qualitat.

Un preu just de l'aigua d'abastament, de forma que realment pagui més qui més consumeix.

Amb totes aquests mesures estem convençuts que és factible, amb els recursos actuals, tenir un cicle de l'aigua a Catalunya que permetés l'existència d'uns ecosistemes aquàtics propers al seu estat natural i que ens proporcionés tots els serveis que la natura ens ha regalat durant tants anys (abastament, pesca etc.), sense haver de fer ús de més recursos externs. Els transvassaments (incloent-hi el seu excessiu consum energètic), siguin del Roine, de l'Ebre o de la Noguera Pallaresa són, per tant, del tot innecessaris.

La contaminació per nitrats detectada pels grups ecologistes a les xarxes d'abastament públic de moltes poblacions ha posat al descobert la situació en que es troben els aqüífers de l'Empordà, Pla de l'Estany, Garrotxa i Osona.

Aquest és un fet molt greu a escala local, pels efectes que els nitrats tenen sobre la salut, però a més es correspon amb un dels problemes ambientals que més transcendència està prenent a nivell mundial. Els recents informes "GEO-2000" de la ONU apunten l'excessiva fertilització dels sòls amb nitrogen com un dels experiments" d'impactes més imprevisibles que s'estan realitzant amb el planeta.

A nivell ambiental els nitrats detectats en l'aigua d'aquests municipis son tan sols la punta d'un l'iceberg que es submergeix centenars de metres sota terra, on es troben les pitjors conseqüències fins ara perceptibles del fenomen. La contaminació fins a les aigües subterrànies dels nitrats comporta una contaminació difusa de resolució molt més problemàtica que la contaminació d'aigües superficials.

Encara que avui aturéssim els abocaments de fertilitzants en les zones afectades, la persistència dels nitrats en els aqüífers seria present durant dècades. Davant la magnitud del problema urgeix decretar una moratòria en la concessió de noves llicències de granges ramaderes i solucionar l'evacuació dels residus de les existents.

Manifest contra el PHN L'aigua no solament és un bé econòmic en raó del seus usos (urbà, agrícola, industrial, etc.), sinó que els rius són també un bé paisatgístic, cultural, lúdic i turístic. A més els rius compleixen amb funcions ecològiques tan importants com la d'albergar nombroses espècies de fauna i vegetació, aportar sediment a les costes (abastint de sorra platges i deltes) i aportar nutrients a la zona marina d'influència.

La gestió de l'aigua ha estat basada fins ara en la idea de què l'aigua es un bé públic i il·limitat que l'Estat ha de posar a l'abast de qui el reclama. De fet, l'aigua s'ha estat aportant sense repercutir els costos reals en els usuaris, finançant-ho amb càrrec als pressupostos de les administracions públiques. A conseqüència del preu fictíciament baix de l'aigua, les fuites dels canals de reg, canonades urbanes, etc., són sovint molt superiors als aprofitaments reals, sense que compense als receptors optar per la millora de les xarxes de distribució. D'altra banda, molts dels greus problemes de subministrament deriven no tant de la manca d'aigua sinó de la greu contaminació dels rius i aqüífers. Són molt coneguts els casos de rius-claveguera com el Segura, el Besòs, etc, i d'aqüífers contaminats amb residus industrials i agrícoles, com passa a les zones industrials de Barcelona, València i Múrcia o a les planes amb conreus de cítrics del País Valencià i Múrcia.

Considerem aquest PHN totalment inacceptable per les següents raons:

Els plans de conca en els que es basa el PHN no fan una autocrítica de les deficiències de gestió de les respectives conques, que afecten negativament a la seva disponibilitat d'aigua. A més, es minimitzen els seus recursos i s'exageren les seves demandes, sense disposar del necessari coneixement dels recursos subterranis, poc o gens investigats al conjunt de l'Estat.

El PHN no proposa mesures serioses per corregir la disbauxa generalitzada de la gestió hidrològica actual. Certament això implica mesures impopulars i electoralment poc o gens rendibles, com millorar les xarxes de distribució, reutilitzar aigües residuals o fer complir la legislació i posar sancions. És més fàcil premiar als malbaratadors i acontentar als electors amb mesures populistes com són prometre aigua de l'Ebre a tothom i inaugurar grans obres per donar aigua i llocs de treball a les zones receptores.

El PHN no fa una anàlisi cost-benefici realista dels costos totals de l'aigua per als usos i els llocs als que va destinada. Diversos experts independents indiquen que en el cas d'un transvasament de l'Ebre cap a la costa sud, actualment ja es més barata la dessalinització de l'aigua de mar o mesures d'estalvi que la construcció de grans infraestructures com canals i embasaments.

Incrementar recursos regulats per poder transvasar-los implica fer més embasaments a la conca de l'Ebre. El PHN contempla desenes de nous embasaments, inundant més valls, conreus, i pobles, i impedint l'arribada de sediments al delta.

No es poden defensar els transvasaments d'aigua utilitzant el principi de solidaritat interterritorial i el reequilibrament de la riquesa. La solidaritat hauria de començar a les conques suposadament deficitàries, amb la utilització racional de l'aigua, vetllant a més per la protecció de la seva qualitat. Cal tenir present que gran part de la conca de l'Ebre, suposadament excedentària, es caracteritza per tenir moltes zones econòmicament deprimides, sobre tot si se les compara amb aquelles que demanen més aigua. Les experiències dels transvasaments del Tajo-Segura i de l'Ebre al Camp de Tarragona són un exemple clar de com aquests no han representat cap millora social significativa per les comarques donants, i en canvi han incrementat el desenvolupament insostenible i les demandes d'aigua de les zones receptores, fomentant per tant el desequilibri territorial.

El balanç hidrològic de la conca de l'Ebre en el què es basa el PHN no té en compte que l'aigua dolça que arriba a la mar i a les badies del delta té un paper determinant en la riquesa biològica, pesquera, marisquera i aqüícola d'aquest entorn, en el qual es guanya la vida un número important de persones que tenen dret a subsistir. La disminució i la regulació cada cop més abusiva del cabal fluvial han minvat molt les crescudes primaverals, lligades al desglaç, en un període clau per a la reproducció i el creixement dels peixos. També la diversitat biològica del riu i el delta depenen d'aquestes aportacions d'aigua dolça.

Ni la llei d'aigües ni el PHN tenen en compte l'aportació de sediments dels rius. Els rius, a part de un cabal líquid tenen també un cabal sòlid que juga un paper fonamental en el manteniment de les costes i més en concret dels deltes i de les platges, de les quals depèn el potencial turístic. És evident que els sediments necessiten grans cabals d'aigua per a ser transportats, i això no s'ha considerat a l'hora de determinar el cabal ecològic. La disminució dràstica dels sediments que arriben al delta de l'Ebre es produeix als anys 60, quan van entrar en servei els embasaments de Mequinença i Ribarroja. Era lògic pensar que el nou PHN analitzaria aquest problema i tractaria d'establir mesures correctores per recuperar una part del cabal sòlid que tenia el riu a principis del segle XX. Lluny d'això, la proposta de PHN no aborda aquesta problemàtica sinó que l'agreuja, en reduir l'aportació líquida a la desembocadura i promoure desenes de nous embasaments a la conca, condemnant el Delta a una degradació irreversible.

El PHN contempla uns recursos hídrics al tram final de l'Ebre de 17.300 Hm3 anuals sense tenir en compte que la aportació és progressivament decreixent per l'increment de regadius, embasaments i altres usos (que augmenten l'evaporació). L'aportació anual mitjana de la dècada dels anys 60 fou de 16.842 Hm3/any, 14.071 durant la dècada dels 70, 9.502 durant la de la dècada dels 80, i 8.235 Hm3/any durant la dècada dels 90. Així doncs, des de la dècada dels 60 fins ara l'aportació de l'Ebre al tram final s'ha reduït aproximadament a la meitat, i segueix baixant, sense tenir en compte els efectes del canvi climàtic que poden agreujar encara més la situació. Això significa que l'aigua realment disponible és molt inferior a la que surt als documents del PHN. També és evident que per planificar l'ús de l'aigua cal tenir present els períodes de sequera i no els valor mitjans (com fa el PHN).

La progressiva reducció del cabal fluvial està accentuant cada cop més el caràcter estuarial del riu aigües avall de Tortosa, de manera que cada cop l'aigua de mar penetra més riu amunt i durant més mesos a l'any. Això afavoreix la salinització dels aqüífers a partir del riu, sobre tot en períodes de sequera. D'altra banda, l'augment dels regadius a la conca, molts d'ells en sòls salins, ha fet augmentar considerablement la salinitat de l'aigua de l'Ebre. L'accentuació d'aquesta tendència en el futur degut a la disminució de cabals i l'augment de més regadius pot posar en perill la producció agrícola dels conreus que es reguen amb l'aigua de l'Ebre.

La disminució de cabals degut als transvasaments i a l'augment d'usos de l'aigua a la conca implicarà també una disminució de la qualitat de l'aigua, que pot afectar notablement l'estat ecològic del riu i del Parc Natural del Delta, així com l'abastiment de poblacions i l'ús recreatiu del riu.

En resum podem dir que el PHN no garanteix les necessitats tant de quantitat i qualitat d'aigua com de sediments per a les Terres de l'Ebre, i que tot això posa en greu perill tant el nostre futur econòmic com la conservació del riu i del delta de l'Ebre.

Els nostres residus no paren de créixer en pes, volum, toxicitat i en diversitat de composició, malgrat la presa de consciència de la població catalana sobre els greus problemes ambientals i socials que ocasionen. Avui es produeixen més de 7 milions de tones de residus l’any (4 milions d’industrials i 3 milions de municipals). Aquesta desorbitada producció de residus es concentra en unes poques comarques amb una forta concentració industrial, turística i de població.

Passen els anys i les administracions del nostre país no resolen el problema dels residus. Del 1991 al 1998 la recuperació s'ha reduït a menys de la meitat mentre la producció de residus, els abocadors i les incineradores augmenten.

Les actuacions de final de canonada —abocadors i diverses formes d’incineració—, que haurien de ser les menys importants, s’enduen la part del lleó dels pressupostos públics i aporten uns grans beneficis a determinats grups econòmics i financers molt influents entre les administracions públiques, com ara, FCC; CESPA-AGBAR-LA CAIXA; DRAGADOS; algunes grans companyies elèctriques… Aquestes actuacions ocasionen un rebuig creixent de la ciutadania per causa dels costos socials, del risc ambiental i sanitari i per la pèrdua de qualitat de vida dels territoris gairebé sempre de la Catalunya més agrària i despoblada. Tot plegat contribueix a accentuar les diferències socials.

La gestió de les diferents administracions públiques incompleix les Directrius europees de responsabilitat dels productors, proximitat i suficiència de les instal·lacions de tractament dels residus. S’aproven Lleis com la 6/93 reguladora dels residus que defineixen la prioritat de les actuacions preventives de reducció, reutilització, recuperació i reciclatge, però, els programes de reducció i recollida selectiva no s’apliquen ni es posen els mitjans per assolir els objectius.

les incineradores no fan desaparèixer les deixalles, només les transformen en fums, cendres i escòries molt més tòxics que els residu originari.

concentren i dispersen a l'aire, el sòl i l'aigua una seguit de substàncies contaminants extremadament perilloses per a la salut humana i de tots els éssers vius: dioxines, furans, PCBs, plom, cadmi, mercuri i d'altres. Algunes dioxines figuren entre les substàncies més tòxiques conegudes, poden propiciar l'aparició de càncers, alterar el sistema reproductor, o disminuir les defenses immunològiques de l'organisme. Per això, l'Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer ha classificat aquestes substàncies com a cancerígenes.

les cendres i escòries sòlides que surten d'una incineradora representen entre un 20 i un 40 % del pes inicial dels residus cremats. Aquest nou residu s'ha d'acumular en abocadors de residus especials amb els riscos ambientals i sanitaris que poden provocar, especialment, les infiltracions poden contaminar les aigües subterrànies.  

cremar els residus suposa destruir uns recursos o uns materials (paper, vidre, teixits, matèria orgànica, plàstics, metalls, etc.) que podrien ser reutilitzats o reciclats. També suposa malbaratar l'energia emparada en produir-los. 

les incineradores són incompatibles amb un programa de recuperació i reciclatge de les deixalles, perquè són molt cares i un cop construïdes s'han d'amortitzar cremant residus.  

la incineració és incompatible amb qualsevol política seriosa de reducció i recuperació de residus i, a més, és desmotivadora de la participació ciutadana en els programes de recollida selectiva.

Si segueixen funcionant incineradores com les de Mataró, Montcada, Tona, Tarragona Girona o Sant Adrià del Besòs, i si no evitem que se'n facin de noves com la macroincineradora que l'Entitat Metropolitana vol construir a la Zona Franca de Barcelona, l'amenaça que representen per a la salut de les persones i del medi ambient anirà en augment. També haurem perdut una oportunitat per desenvolupar una alternativa ecològica i democràtica a la gestió dels residus, basada en:

difondre i ampliar la recollida selectiva dels residus urbans, per permetre la reutilització i reciclatge (de paper, vidre, roba, matèria orgànica, mobles) o el control dels residus especials contaminants (piles, olis, pintures, medicaments, etc.)

potenciar l'ús d'envasos i embalatges adients i reutilitzables. La fracció dels residus que provenen d'envasos i embalatges d'un sol ús, i sovint també excessius o innecessaris, no para de créixer.

canviar certs hàbits de consum per tal d'evitar la generació de residus.  

la modificació dels sistemes de producció i distribució de les empreses, per tal que els disseny dels productes, i dels embalatges i envasos, redueixi al mínim la generació de residus.  

l'aprofitament dels nutrients continguts a la matèria orgànica (restes de menjar de les llars, dels mercats municipals, centres de distribució i indústries alimentàries) mitjançant l'elaboració de compost i l'aprofitament del biogàs. La matèria orgànica representa el 40 % en pes dels residus sòlids urbans.  

una vegada haguem separat els objectes reutilitzables i els materials reciclables, la matèria orgànica, i els productes tòxics, és molt més segur per la salut de les persones i del medi ambient dipositar el residu mínim restant en un abocador de nou tipus, estrictament controlat i impermeabilitzat, i on no s'aboqui res que no hagi tingut un procés de tractament previ (triatge, compactació de materials inorgànics i metanització o compostatge de matèria orgànica). Una bona gestió basada en les "tres erres" (reducció, reutilització i reciclatge) i en la participació ciutadana pot aconseguir un abocament més petit i molt més segur que les centres i escòries tòxiques que surten de les incineradores.  

la incineració de residus industrials, com la que es vol portar a terme a Constantí o la que efectuen de forma privada empreses com la Solvay a Martorell, és encara més perillosa. Prohibir-la és l'únic incentiu eficaç per a què les empreses reconverteixin els seus sistemes y els seus productes cap a la producció neta.

L'article 39 de les Normes Urbanístiques del Pla Especial de Protecció de Collserola prohibeix taxativament els abocadors de residus. La reforma d'aquest article és el primer obstacle que ha de superar l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus (EMSHTR) per a transferir l'abocador del Garraf a Collserola. D'un espai natural protegit a un altre!

La intenció, concretament, és omplir el forat que està deixant la pedrera Berta, una explotació de granit entre els termes de Sant Cugat del Vallès i El Papiol. El cúmul de despropòsits en aquesta operació sembla no tenir límits:

Violació del Pla Especial de protecció de Collserola, del PEIN i del PGMB

La pedrera Berta opera en uns terrenys qualificats pel Pla General Metropolità de Barcelona (PGMB) com a sòl forestal i que estan inclosos dins dels límits del PEIN (que prohibeix els abocadors) des de l’any 1992.

Incompliment de l'obligació i les condicions de restauració

Segons un informe del Consorci de Collserola, el perímetre extractiu vigent de la Pedrera Berta s’ha duplicat en relació al perímetre aprovat pel PGMB i s'ha convertit en la pitjor agressió física que pateix actualment el parc de Collserola. L'any 1995 l'empresa explotadora va presentar un projecte de restauració sobre el qual la Secció d'Ordenació Minera va establir: els materials a emprar en el rebliment i creació de la morfologia seran única i exclusivament de la pròpia activitat i terres netes d'aportació exterior. El projecte de restauració està actualment en vigor, és ferm i definitiu en via administrativa. Tanmateix mai es va arribar a executar.

Violació del conveni amb l'ajuntament de Sant Cugat

L'empresa explotadora de la pedrera, Jaime Franquesa S.A., és propietat de la família d'en Joan Franquesa, qui fou regidor d'urbanisme de l'ajuntament de Sant Cugat en la mateixa època que l'ajuntament defensava la pedrera contra les demandes judicials del Patronat de Collserola. L'any 1991 també es va signar un conveni entre l'empresa i l'ajuntament pel qual l'ajuntament autoritza l'explotació de la pedrera a canvi de la cessió gratuïta d'una part dels terrenys després de la restauració. En cap cas es considera la possibilitat de fer-hi un abocador.

Deficiències i singularitats hidrogeològiques dels terrenys

En una memòria presentada per l'empresa explotadora fa uns anys s'admetia: litològicament, els materials granodiorítics són impermeables, però al tractar-se d'un massís fortament fissurat i fracturat, és possible la circulació de l'aigua per aquests plans de discontinuïtat.

D'altra banda, a sota de la pedrera hi ha un jaciment geotèrmic d’elevat potencial productiu pel que fa als cabals, tal com ho demostra el conjunt de pous i sondeigs realitzats per ENHER al voltant dels anys vuitanta. És totalment segur que al Vallès, i fins i tot a Catalunya, l'anomalia geotèrmica de la zona de la pedrera Berta és una singularitat natural que mereix que es posin tots els medis i mesures de prevenció per tal de preservar-la per als usos superiors que la seva potencialitat permet.

Finalment, és important destacar que el projecte no va acompanyat d'un estudi d'alternatives d'emplaçament per a l'abocador proposat per l'EMSHTR.

Plataforma Montsalat

La Plataforma Montsalat es constitueix a finals de l'any 1996, agrupant diferents entitats ecologistes de la comarca, veïns afectats i representants d’altres entitats dels pobles del voltant. L'objectiu és denunciar públicament els problemes i amenaces que pateix la comarca de Bages a causa de les formes d’explotació de les mines i instal·lacions de les Potasses.

Aquesta activitat, instal·lada des dels anys 30, no ha estat fins els anys 80, és a dir ja en democràcia, que s’ha incrementat en quantitats importants, però sobre tot sense cap mesura per als impactes ecològics, i fins ara, lluny de resoldre la problemàtica d’aquests impactes, es tornen a fer concessions d’explotació abusiva fins al 2025, igualment sense cap mesura, incrementant desorbitadament la muntanya salada ja existent.

Els impactes d’aquesta explotació arriben a afectar tota la vida de la població:

Afecta el patrimoni natural per l’impacte visual.

Afecta les aigües i la flora per la salinització exterior.

Afecta el patrimoni històric per la proximitat d'un poblat ibèric.

Afecta la geologia a causa de les mines deixades sense reomplir i la pressió de les basses de llots amb repercussions sobre els habitatges que pateixen esquerdes i, per tant, inseguretat i despesa econòmica no rescabalada.

Davant d’aquesta situació, que és ben coneguda per totes les administracions públiques, municipals i del Govern de la Generalitat, volem proclamar que no pot haver-hi contradicció entre activitat industrial i natura, entre economia i societat, entre Govern i poble. És per això que presentem les següents exigències i alternatives:

1- Cal recuperar els treballs de prospecció geològica per tal de controlar i prevenir les evolucions de subsòl i dotar els pressupostos adequats perquè aquests estudis es pugui fer regularment.

2- Cal revisar els plans i criteris urbanístics de la localitat, adaptant-los preventivament a les hipòtesis i resultats de les inspeccions del sòl.

3- Cal indemnitzar als habitatges afectats.

4- Cal promulgar un reglament que reguli les condicions dels dipòsits temporals i el seu tractament, homologant-los a la condició de residus industrials reciclables.

5- Cal modificar les tecnologies actuals d’extracció i els sistemes d‘explotació, de manera que es minimitzin els residus generats.

6- Cal estudiar un pla d’aprofitament i/o adequació del runam exterior per tal de disminuir l’impacte dels residus actuals, que contemplin solucions de reaprofitaments, d’impermeabilització i revegetació.

7- Cal abordar d’immediat aquestes alternatives amb criteris de manteniment i creació de llocs de treball.

No es contempla cap moratòria de l’activitat extractiva per tal de no crear nous impactes i problemes d’ordre social i laboral. Però alhora afirmem que aquest element no pot ser un xantatge. Per aquesta raó exigim establir fases i calendaris concrets de solucions progressives a aquesta problemàtica, i en concret i d’immediat sí que exigim la no concessió de cap ampliació ni augment d’explotacions, sense garanties ambientals plenes i sense un pla de tractament dels runams.

AEEC - Assemblea d'Entitats Ecologistes de Catalunya

c. Mallorca, 285, entresol 3a

tel: 93 458 06 86 | fax 93 457 58 51 | a/e: aeec@pangea.org